Anar al contingut

CRÒNICA DE MÚSICA

Black Eyed Peas, la festa continua

El grup pop-rap, orfe de la veu carismàtica de la cantant Fergie, va demostrar capacitat de convocatòria i eficàcia festiva a la primera jornada del festival Cruïlla

Juan Manuel Freire

¿Com ha encarat Black Eyed Peas la vida sense Fergie, la cantant que els va acompanyar durant els seus dies de consagració popular? Doncs tornant, després d’uns anys de reflexió, al so de la seva època pre-Fergie, la de discos com ‘Behind the front’ i ‘Bridging the gap’, més orientats al hip-hop positiu. Amb el disc Masters of the sun vol. 1, sonen més a De La Soul o A Tribe Called Quest (de fet, se senten membres dels dos grups) que a l’ubic híbrid de pop, rap i EDM en què acabarien convertits.

Això sí, potser pels resultats comercials discrets de l’àlbum, en directe Black Eyed Peas continuen sent l’híbrid esmentat, amb la jove Jessica Reynoso (finalista de la versió filipina de ‘La voz’) substituint Fergie als ganxos vocals. Saben que potser sigui la manera més eficaç de posar de cap per avall un festival. Dimecres, a la jornada inaugural del Cruïlla, el jazz-rap va brillar bastant per la seva absència.

¿Realment BEP poden tenir una vida sense Fergie? Al principi de l’actuació, es va trobar a faltar aquella veu carismàtica, sobretot perquè els rapers will.i.am, apl.de.ap i Taboo van tardar a estar acompanyats per Reynoso, a la qual semblava sentir-se lleument des de darrere de l’escenari. Faltava el contrapunt més pop i femení. Faltava, també, un cert espectacle: al contrari que a la seva anterior, i aparatosa, actuació a Catalunya (a l’estadi de l’Espanyol, el 2010), aquí no hi havia làsers, vestuari extravagant, ‘troupe’ de ballarins robòtics... Només visuals vistosos.

Un tret segur després de l’altre

Però després de 'Let’s get it started', 'Imma be' i ‘Rock that body’, Reynoso es va sumar al grup per a una (aquesta sí) molt convincent 'Boom boom pow' en què els greus van retrunyir convenientment a l’estómac; bé pel so del Cruïlla. Va ser ben rebuda i will.i.am va voler agrair-ho en curiós castellà: “Gracias para todo amor con mí y mis amigos”. Poc després, es definia com un “chocolatino”.

La nova (i novament pop) 'Be nice' va fer baixar una mica la intensitat de l’actuació, però res que no pugui arreglar la línia de guitarra surf de 'Misirlou' (el clàssic de Dick Dale, inspirat en una cançó tradicional grega i popularitzat per 'Pulp fiction'), tret de sortida de 'Pump it'. Se suposava que una renovada ‘Hey mama’ s’havia d’encavalcar amb la nova ‘Dopeness’, però no va arribar a passar. D’això se’n diu anar sobre segur.

Com és habitual (ja ho va fer a Cornellà), will.i.am es va reservar un moment de glòria individual amb una espècie de ‘set’ de ‘dj’ basat en els seus ‘hits’ en solitari, o més ben dit, en companyia d’altres, com ara ‘#thatPOWER’ (‘featuring’ Justin Bieber) i ‘Scream & shout’ (‘featuring’ Britney Spears).

A l’hora del tancament d’aquesta edició, encara havien de treure part de la seva artilleria més pesada, com 'Where is the love?' i la inevitable ‘I gotta feeling’, segons les dades de ‘The Guardian’ la segona cançó amb més èxit del segle.

Aquesta jornada inaugural havia començat, a última hora de la tarda, amb el debut a Barcelona de la jove cantant electro-pop noruega Aurora. Va cantar amb cura i va demostrar bon gust en les influències: Björk, sobretot, però, també, M83, Bat For Lashes o, per què no dir-ho, Enya, sobretot a l’altura de ‘The seed’.