Anar al contingut

ESTRENES DE CINE

'Los muertos no mueren': zombis assedegats de chardonnay

El director Jim Jarmusch relata la fi del món amb el seu intransferible estil a 'Los muertos no mueren', pel·lícula de no-vius amb un repartiment atapeït d'estrelles

Nando Salvà

'Los muertos no mueren': zombis assedegats de chardonnay

Los muertos no mueren és una pel·lícula de zombis... o una cosa així. Per damunt de tot, és una pel·lícula de Jim Jarmusch. Al llarg de la seva carrera, des d’‘Extraños en el paraíso’ (1984) fins a ‘Paterson’ (2016), el d’Ohio s’ha convertit en un dels grans cineastes del món evitant la tensió dramàtica a favor dels temps morts, i trobant tragèdia i comèdia en les petites interaccions que puntuen la vida quotidiana. I, malgrat que en efecte contempla les evolucions d’uns cadàvers errants, la seva nova pel·lícula és letàrgica fins i tot segons els seus estàndards. A part de la fi del món, no hi passa gairebé res.

Res a veure amb 'The walking dead', doncs. “La meva intenció primordial va ser fer humor tonto, crear grans espais en pantalla perquè alguns dels intèrprets que adoro parlessin sobre el tipus d’idioteses que solc escriure”, assegurava Jarmusch al passat Festival de Canens, que ‘Los muertos no mueren’ es va encarregar d’inaugurar. “Està clar que van cobrar molt menys del que mereixien”.

Aquests actors componen un repartiment rotundament estel·lar. Bill Murray, Adam Driver, Chloe Sevigny, Selena Gomez i Tom Waits interpreten els papers més extensos; també hi apareixen Steve Buscemi encarnant un granger sens dubte seguidor de Trump, i Tilda Swinton donant vida a una propietària de funerària que exerceix de samurai i, atenció, Iggy Pop a la pell d’un zombi. Pel que sembla, no va necessitar maquillatge.

Aquí l’apocalipsi passa a causa d’una pràctica coneguda com a “fracking polar” –invenció de Jarmusch–, que ha fet a la Terra sortir del seu eix. En un poblet anomenat Centerville, de sobte els dies es fan llarguíssims, i els mòbils deixen de funcionar i, sí, els morts surten de les seves tombes. Per descomptat, tenint en compte qui els ha ideat, no tenen res a veure amb els zombis veloços de 'Guerra Mundial Z' (2013). Ells es mouen sense pressa.

Consciència residual

Els policies que Murray i Driver interpreten –el més semblant als protagonistes– semblen sentir-se més resignats que aterrits quan els seus amics i veïns comencen a transformar-se. De fet, la gent de Centerville sembla entendre que l’hecatombe és l’única solució possible, i sentir-se gairebé alleujat per la seva arribada. Així s’acaba el món el 2019.

Al llarg del relat, va quedant clar que els no morts retenen certa consciència residual i es dediquen a repetir els noms de les coses que els obsessionaven quan eren vius: “Wi-fi”, diu sense parar un d’ells. “Moda”, en diu un altre. “Xanax”. “Chardonnay”.

Jarmusch sap perfectament que ell no és el primer director que utilitza el cine de zombis per parlar dels perills del consumisme. “La gent em diu que la meva pel·lícula té el mateix missatge que 'Zombi' (1978), de George A. Romero. I hi estic d’acord, però parlar-ne és encara més pertinent ara que llavors. Jo visc a Nova York, i allà un no pot passejar pel carrer sense creuar-se amb tots aquests cadàvers que no desenganxen la cara del telèfon i no s’assabenten de res més. Quan els veig em poso violent”.

Ja que parlem del gran autor de pel·lícules de zombis, dir que el seu esperit és present a ‘Los muertos no mueren’ seria quedar-se curt. El seu director, de fet, assegura haver-la dissenyat a la manera d’un homenatge. “Romero va revolucionar el cine de monstres”, explica. “Criatures com els vampirs, o com Frankenstein, o com Godzilla, no formen part de l’estructura social sinó que l’amenacen des de l’exterior. Però els zombis que ell va crear són l’encarnació d’una fallada a l’interior del sistema, i es dediquen a destruir-lo des de dins”. En qualsevol cas, Jarmusch confessa no ser precisament un fan dels morts vivents. “M’agraden més els vampirs, perquè són llestos, i complicats, i sexis, i capaços de canviar de forma. Tenen carisma de sobres”, opina el director, que al seu dia va reinventar el cine de xuclasangs gràcies a ‘Solo los amantes sobreviven’ (2013). “¿Què tenen de carismàtic els zombis, en canvi?”.

En qualsevol cas, i malgrat que a hores d’ara ja té dues pel·lícules de monstres en el seu historial, el director continua sense ser algú de qui a priori un espera un coneixement exhaustiu del cine de terror. “Quan era nen la meva mare em posava al cine abans d’anar-se’n a treballar, i allà jo passava la tarda veient pel·lícules com 'La mujer y el monstruo' (1954) o 'La masa devoradora' (1958)”, explica. “Podria dir-se que soc cineasta perquè a la meva mare no se li va ocórrer trobar-me una mainadera”.