L'Amèrica anti-Trump obre el Grec amb el Kronos Quartet

Obre amb pedigrí avantguardista i pòsit popular, tan universal com ultralocal, la d’aquest Grec 2019, a càrrec de l’audaç Kronos Quartet, formació de corda que en els seus 46 anys d’història ha fet arquejar les celles als aficionats casant els compositors acadèmics més avançats amb els ‘riffs’ de Jimi Hendrix. Amb el quartet de San Francisco va tornar la música a la nit inaugural del festival, set anys després, i ho va fer fent arrels a la ciutat a través d’aquestacol·laboració amb els alumnes de l’Esmuc, que es va començar a manifestar abans del concert, als jardins del Teatre Grec.

David Harrington, portaveu del Kronos Quartet, va apuntar aquest dimecres, començant la sessió, que desitjava que “la persona que ocupa la Casa Blanca, a Washington DC” escoltés el concert. Hi va haver un rerefons polític, sí, en una part del repertori, potser fins i tot en tot ell, començant per aquest‘Star-spangled banner’, l’himne dels Estats Units, que van obrir la sessió aconseguint que els violins i el violoncel sonessin com la guitarra elèctrica distorsionada que Hendrix va fer cruixir i renillar a Woodstock-69. Abordatge dissonant, crispat, que ens va convidar a sospitar que,en la seva relació d’amor i odi amb el que representa el seu país, el Kronos Quartet s’inclina aquests dies pel segon element de l’equació.

El cançoner del futur

Però l’‘experiència Kronos’ va començar un parell d’hores abans, quan el públic va començar a accedir als jardins, ensumant les croquetes de pernil i servint-se copes de vi blanc en celebració de l’adveniment de l’estiu. Ritual barceloní banyat per la primera música de la nit: ‘Amrat’, de l’índia Kala Ramnath, recorreguda amb cura pel Quartet Atenea. Un dels quatre grups de cadells de l’Esmuc,que no eren allà per amenitzar l’espera sinó formant part de l’espectacle.

La peça triada, com les que van interpretar les altres tres agrupacions de l’escola (Quartet Vivancos, Nina Quartet i Airum Saxophone Quartet), procedeix de ‘Fifty for the future: the Kronos learning repertoire’, el cançoner contemporani amb què el grup californià vol substituir, o ampliar, el repertori d’estàndards que toquen els estudiants. Es va poder veure Harrington donant ànims als pupils. Un paio simpàtic, corria la veu. La presència d’autoritats va començar a fer-se notar: entre elles, l’alcaldessa Ada Colau, el ministre de Cultura i Esport, José Guirao (el primer titular d’aquesta cartera que acudeix a una inauguració del Grec en 13 anys), i la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga.

Memòria afroamericana

El viatge al món anglosaxó que proposa aquest Grec es va posar a caminar amb poca complaença amb el Kronos Quartet: un himne nacional passat per la trituradora i una tenebrosa cançó sobre bordells (‘The house of the rising sun’) per començar, amb el frec de les cordes sortint del pentagrama i derrapant a plaer. I d’aquí a la picada d’ullet a la memòria afroamericana de ‘Summertime’, de Gershwin. Versió, va deixar anar Harrington, inspirada en la de Janis Joplin: el cant dolgut, evocat en moviments de l’arpa pesats com llagrimotes.

La posada en escena va combinar amb estil l’escenari buit i l’impacte visual de lesprojeccions d’Alba G. Corral. Menú sonor de sabors contrastats, de l’estridència ‘hardcore’ al recolliment microscòpic, que va lliscar pelmalenconiós pendent d’una peça amb ecos de gòspel, ‘God shall wipe all tears away’, al seu dia gravada per Mahalia Jackson, i que va avançar cap a temaris més contemporanis amb la llarga i marejadora ‘Clouded yellow’, de Michael Gordon.

Ecos de la República

Notícies relacionades

Antonio Orozco: «Ningú em pot fer més mal que jo mateix, és impossible»

¿On és Martin Margiela?

Però, com insinuava el diàleg amb els alumnes de l’Esmuc, el Kronos Quartet no va venir a Barcelona a tocar i esfumar-se, sinó també a fondre el seu art amb talents autòctons, i allà hi era Maria Arnal per portar-lo amb el seu cant a noves cotes d’expressivitat i poder. Servint al centenari de Pete Seeger, es va animar amb dues cançons de la guerra civil que van formar part del repertori de l’home del banjo: ‘El quinto regimiento’ i l’agredolça ‘Jarama Valley’, barrejant l’anglès utilitzat, va explicar Arnal, pel Batalló Lincoln de les Brigades Internacionals, amb el català de la seva versió coneguda com ‘La vall del riu vermell’. La col·lega de Marcel Bagés va rubricar la col·laboració, sense necessitat d’aixecar gaire la veu, insuflant vida a ‘Turn! Turn! Turn!.

Una escena d’extrema sensibilitat després de la qual el quartet es va endinsar en nous jardins, Terry Riley i Philip Glass, modulant el minimalisme amb l’entrada final dels alumnes de l’Esmuc a ‘Quartet Satz’. El clan Kronos, agafant-nos de la mà cap a la seva idea de la música del futur, i tancant el concert com el va començar: forçant  de nou els instruments amb Hendrix en la memòria i el seu celebrat assalt a 'Purple haze', violins amunt, violentant l’últim record d’una plàcida nit d’estiu.