La sala Atrium ofereix el sorprenent espectacle gastropoètic 'La corda'

Com ja hem comentat en aquest espai algunes vegades, el microteatre està de moda i aquestes petites obres d’un quart d’hora tenen ja local propi, festivals i s’estan incorporant amb regularitat a diferents esdeveniments. Avui anirem un pas més endavant per conèixer un experiment teatral de peces encara més curtes. Es tracta de La corda, un original espectacle experimental que pot veure’s a la sala Atrium i que defineixen com a gastropoètic. Està compost per 11 performances que es consumeixen en tan sols hora i quart (fem comptes).

No és convenient revelar massa, ja que la sorpresa forma part de l’experiència però sí que pot ser positiu avançar alguns detalls per disfrutar-la més. Per començar, al revers de l’entrada se’ns especifiquen els seus diferents capítols i se’ns adverteix que, després de cadascun, el públic haurà de sortir al vestíbul. Per tornar a entrar sonaran tres timbres. Això suposa que haurem d’entrar i sortir moltes vegades. Les butaques no estan numerades per la qual cosa és millor asseure’s davant per no haver de fer moltes voltes. Ningú ens donarà indicacions, així que hem d’entendre ràpid la mecànica i intuir com hem de reaccionar en cada moment.

Vi i pica pica entre peces

Mentre esperem que ens deixin accedir a l’escenari veiem que, a la nostra dreta, hi ha una taula molt ben decorada amb unes estovalles vermelles, vins sense obrir i copes. A mesura que van transcorrent les entrades i sortides, van apareixent diversos aperitius modestos (no ens esperem alta cuina, són detallets) i les ampolles estan obertes perquè puguem anar omplint les copes (que es poden entrar a la sala). No sempre hi ha el mateix pica pica i cal fixar-se en els objectes que, de vegades, s’incorporen tant allà com en altres racons de l’estada i que solen guardar relació amb el que acabem de veure o el que veurem a continuació.

Segons el programa veurem ballets i pel·lícules de Joan Brossa, principal inspiració per a aquest muntatge, de l’escriptor Joan Cavallé i altres fragments de gènere sense identificar escrits per Albert Mestres, Ferran Echegaray i Eva Ortega, codirectors de l’espectacle. Simplement s’ha d’advertir que les coses no són sempre el que aparenten i que cal estar preparat per a qualsevol sorpresa o petita broma. Hi ha humor (La corda), drama (L), ironia (M), terror (Pa), interacció amb el públic (Autorretrat), també en algun moment pots pensar que t’estan prenent el pèl (Els joves ocells) i una sorpresa final (Pluja). I tot això amb una certa aroma poètica surrealista i avantguardista que faria les delícies de Brossa.

El públic i els autors de l’espectacle

Està concebut per afavorir la relació entre el públic, que disposa d’uns minuts entre una part i una altra per comentar la jugada mentre omple la copa de vi (l’alcohol també afavoreix el bon humor) i picoteja. Millor anar en grup, també val per fer amics, i estar receptiu a qualsevol element inesperat que ens pugui oferir la nit.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

La corda ha sigut creada pels autors abans citats més els actors Jordi Font, Toni Mas i Eva Ortega, que formen la companyia La Decimonónica, la principal finalitat de la qual consisteix a reinventar el llenguatge escènic. Per a això han investigat amb la intenció de representar una sèrie de “poemes escènics d’autors diversos que tenen en comú el fet de ser curts i pensats fora de la lògica del llenguatge teatral convencional. Al contrari, estan pensats amb la lògica de la poesia, que traslladem de manera genuïna a escena”, expliquen els artistes.

Un muntatge diferent de tots

¿És teatre? ¿És poesia? ¿És una experiència? ¿És una trobada social? Difícil definir-ho... quedem-nos que és un espectacle diferent que fa reflexionar i en el qual podem riure i emocionar-nos segons la perspectiva i la vivència de cadascun. Original, segur. Diferent, també. I tampoc estiren tant la corda com perquè ens sentim incòmodes...