Retorn a la nova ona amb Stray Cats i B-52's a Vitòria

La música pop va descobrir el túnel del temps amb la nova ona. Al Regne Unit els artistes van ser austers i només es van emportar del passat el gust per la cançó rodona, a tot estirar de tres minuts (excepció feta de The Jam, que també es van emportar maletes plenes de draps i mitologia mod). Als Estats Units va ser una altra cosa, per alguna cosa és la pàtria de l’hiperconsumisme. Els grups tornaven del passat amb contenidors atapeïts de cultura popular, des de pel·lícules fins a balls. D’espoliar jaciments oblidats, especialment de l’era anterior al domini dels Beatles, i aplicar al botí descàrregues de modernitat van néixer sense anar més lluny Cramps, Ramones, B-52’s o Stray Cats. Els dos últims van actuar divendres en la primera jornada del festival Azkena Rock de Vitòria.

La de Stray Cats va ser una combinació triomfal de senyores cançons, nivellàs musical i sentit de l’espectacle. Va obrir el xou ‘Cat fight (over a dog like me)’ número que també obre ‘40’, nou disc per al qual el trio s’ha reunit gairebé 20 anys després del seu anterior reagrupament (i del qual també van caure ‘Three time’s a charm’ i ‘Rock it off’). Material sorprenentment noble. Però la parròquia hi era per altres motius, que van començar a succeir-se immediatament: la seqüència formada per ‘Runaway boys’, ‘Stray cat strut’ i ‘Double talkin’ baby’ (original de Gene Vincent), les tres del primer àlbum del combo, va ser de categoria. Slim Jim Phantom, encara amb cos de navalla, en feia de les seves amb el seu esquemàtic set de percussió (caixa, bombo i platerets); podia marcar tant un ritme maquinal digne de Neu! com fer una filigrana ‘keithmooniana’. Lee Rocker treia al contrabaix un so monstruós, increïblement gruixut i profund; això ho va aprendre segurament de Dave Edmunds, productor del primer disc dels Stray Cats i fanàtic de les gravacions amb baixos carregats com saben també els Flamin’ Groovies. I Brian Setzer... Bé, Brian Setzer és a hores d’ara un guitarrista descomunal, i tampoc és que canti malament. Un superclasse.

Actuació greixada i fumejant

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

‘Gene and Eddie’, una versió de ‘Misirlou’, del recentment mort Dick Dale, i ‘Sexy and seventeen’ van ser fites d’una actuació greixada i fumejant que va assolir el punt d’ebullició amb ‘Fishnet stockings’ i ‘Rock this town’, amb el trio passant-ho bé i, màgia, tornant a semblar una germandat. El bis amb ‘Built for speed’ i ‘Rumble in Brighton’ va estar a punt de provocar algunes sobredosis de felicitat.

Una calavera amb el pentinat que dona nom al grup (un desafiament a llei de la gravetat i una oda a la laca) i la llegenda ‘Born to party’ és l’emblema actual de B-52’s. De sentit de l’humor mai els n’ha faltat i està bé que se l’apliquin a ells mateixos. So musculós com mai abans havia tingut l’orgull d’Athens (un bateria i una baixista que van ser una locomotora funk, un teclista i la guitarra abstracta de Keith Strickland) al servei del xou vocal de Cindy Wilson, Kate Pierson (la gràcia del ball feta persona, sobretot amb el conjunt de cascada de serrells que portava) i Fred Schneider. Amb un repertori que va incloure ‘Cosmic thing’, ‘Lava’, ‘Private Idaho’, ‘Dance this mess around’, ‘Love shack’, ‘Planet Claire’ i ‘Rock lobster’ res pot anar malament, però tampoc va ser la bogeria de diversió i fantasia que el grup oferia temps enrere. I és que si hi ha un art que es porta malament amb l’edat és l’art de fer l’indi.