Crítica d''Esto no es Berlín': els anys rebels

La quarta pel·lícula de Hari Sama és un sensual retrat d’alliberament adolescent i rebel·lió creativa situat en l’escena contracultural de mitjans dels 80 a Ciutat de Mèxic. Inspirant-se en la seva pròpia biografia, el director captura l’ímpetu captivador d’una comunitat decidida a trencar barreres i tabús en els àmbits de l’art i la sexualitat i a trobar la seva pròpia veu existencial en el si d’una societat que exigeix uniformitat. 

Per descomptat, el que ‘Esto no és Berlín’ retrata és un procés ple de moments d’eufòria però condemnat a provocar desenganys i a deixar nombroses baixes pel camí, i a l’hora de capturar-lo la pel·lícula segueix una trajectòria una mica previsible -inevitablement, l’exaltació inicial es converteix en amistats trencades, sobredosi i al·lusions a la sida; tampoc resulta gaire fàcil implicar-se del tot en l’hedonisme salvatge que protagonitza la primera meitat del metratge i alhora veure venir la crisi que s’imposarà durant la segona. En qualsevol cas, Sama no s’hi recrea. Al cap i a la fi, ell va sortir bastant ben parat d’aquells anys i, per tant, és lògic que els recordi sense romanticisme però amb calidesa. I mentre ho fa, també malgasta el tipus d’energia vibrant, crua, frenètica i apassionada que tota pel·lícula de vocació punk hauria de tenir.