L'horror de l'holocaust

Si s’hagués de buscar un símil esportiu per a un monòleg, el més apropiat seria probablement una disciplina atlètica de llarg recorregut, una marató, per exemple. No tant pel temps de durada, sinó per l’esforç que requereix, encara que amb prou feines s’allargui durant una hora. Potser per això no són pocs els intèrprets que es resisteixen a aquesta prova d’esforç, sense cap companyia, en la qual totes les mirades de l’espectador es dirigeixen exclusivament cap a ells.

Ariadna Gil ha tardat a sotmetre’s al repte, i ho ha fet després que aquests últims anys hagi tornat al teatre després d’una llarga etapa cinematogràfica. L’excel·lent acollida del seu 'Jane Eyre' l’ha animat probablement a fer el pas. I ha tret amb nota el monòleg ‘El dolor’, a partir del text de Marguerite Duras, a la Sala Petita del TNC.

Quatre dècades després dels fets, l’escriptora francesa va donar forma a uns diaris recuperats, i que ja havia oblidat,en què recollia el pesar que li va provocar que el seu marit caigués en mans de la Gestapo el 1944. A aquest fet terrible va seguir després l’asfíxia provocada durant la seva recerca desesperada entre els deportats que tornavena París dels camps de concentració. La figura paral·lela del seu amant acabava de tancar un triangle personal opressiu en aquestcontext col·lectiu de l’horror de l’Holocaust. 

Gran calat literari

Gil s’ha posat a les ordres de Lurdes Barba en una obra de pes literari i en què mana la paraula per sobre de la teatralitat. Tota l’emoció queda en la veu i el gest de l’actriu en una escenografia que recorda una masmorra i que està amanida amb projeccions documentals.

Notícies relacionades

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

El Liceu Mar transformarà 32.000 metres quadrats del Port Vell i costarà 50 milions d’euros

La confessió íntima comença amb un to baix, potser excessivament baix, amb la protagonista de perfil i reclinada en una paret. Tampoc el característic to de la veu de Gil ajuda a caldejar l’ambient. Aquesta decisió de la directora es pot explicar per la recerca d’un 'crescendo' que acaba acostant el rostre de l’actriu a l’espectador, moment en què 'El dolor' adquireix tota la seva dimensió.

És llavors quan quedem atrapats pel terrible drama de Durasi de totes les víctimes del nazisme. Gil arriba així a la meta d’'El dolor' amb bon pas. El dia de l’estrena ho va fer després d’un petit avituallament a mitja funció, com en qualsevol marató, a partir d’un bon glop d’aigua.