Anar al contingut

LLUITA LLIBRE (1)

Jean Paul Sartre contra Albert Camus

En què dos escriptors existencialistes francesos comencen a renyir per un assumpte de banyes però culpen un dictador genocida rus

Kiko Amat

Jean Paul Sartre contra Albert Camus

Albert Camus era un ‘peus negres’ algerià, ben plantat i de ‘cool’ innat. Jean Paul Sartre, al contrari, era parisenc, burgès i lleig com el ‘teleñeco’ Gonzo després de ficar el cap dins un vesper. També era curt d’estatura i desprenia un perfum de guineu. Tots dos eren escriptors existencialistes. La societat va acudir a Camus i Sartre a la recerca de respostes, i ells van respondre amb llibres més ombrívols que una cara B de Sisters of Mercy. Camus diria que l’únic dilema filosòfic seriós era el suïcidi, i era l’optimista de la parella. 

Els problemes van sorgir quan van començar a ressenyar-se l’un a l’altre. Camus va dir que ‘La Nàusea’ no era “una obra d’art”. Sartre, tenint-s’ho ben cregut, va comparar l’autor de ‘L’estrany’ amb Hemingway. A tall de resposta, l’antipàtic Camus el va qualificar d’“aquest escriptor d’avui dia”. El que va fer Sartre, arribat a aquest punt, va ser tirar-se un pet a la cara de Camus. En realitat m’ho he inventat, però hauria estat bé. No, Camus i Sartre només van airejar els seus draps immunds en públic, com a ‘frenemies’ a Twitter. Sartre: “Pot ser que vostè hagi sigut pobre. Però ja no ho és. Vostè és un burgès com Jeanson i com jo. [...] ¿I si el seu llibre només fos el testimoni de la seva incompetència filosòfica?”. I així tota l’estona, mentre el món sencer, mirant ara l’un, ara l’altre, com a l’Open d’Austràlia, deixava anar petits crits de “fote’t” i “aquí has rebut”.

Sota aquell combat filosòfic crepitava la ira del cornut. Hi va haver bufetades (existencialistes) per una donaWanda Kosakiewicz, una actriu debutant i germana d’una pupil·la de Madame Sartre (Simone de Beauvoir). Jean Paul, que les matava parlant (les dones perdien la voluntat després de rebre l’impacte de la seva halitosi miasmàtica), no va deixar d’assetjar la Wanda fins que ella va accedir a l’horitzontalitat (l’acte la va fastiguejar tant que l’endemà va dir que “odiava” Sartre). Va seguir un trio amorós Wanda-Simone-Jean Paul, tan inexplicable com desagradable de visualitzar, que va acabar quan la cara bogartiana de Camus va entrar per la porta. 

Sartre i Camus, avergonyits per la picabaralla, van disfressar la seva gelosia de baralla política. Camus va condemnar els gulags a ‘L’home revoltat’ (1951) i va proclamar que escollia “la llibertat”. Sartre, que va exercir d’estalinista ‘hardcore’ fins que el primer tanc soviètic li va trepitjar un galindó a Budapest, li va retirar la paraula. Camus va morir el 1960. Sartre ho va fer el 1980, dues dècades més tard, durant les quals va plorar sovint pel final del ‘bromance’ amb Camus, de qui va dir “va ser el meu últim bon amic” i (sucumbint a l’apoplexia) “oh, com t’estimava”.

Temes: Llibres