'Valenciana': la realitat esglaia la ficció

Tot comença com un amable retrat generacional de la València de principis dels 90, amb la ruta del bakalao en ple auge i la ressaca olímpica encara espessa. De sobte, un cor anònim irromp amb la tragèdia –"Han trobat les xiquetes"–, revelació que cau com una llosa i ens connecta amb l’esgarrifança, amb la memòria col·lectiva que va quedar ferida el 1992 després del descobriment del brutal crim de les tres nenes d’Alcàsser. Els personatges corren a veure-ho per la tele mentre el públic es prepara per viure de nou la desgràcia transformada en peça teatral.

El dramaturg i director Jordi Casanovas ha materialitzat un projecte llargament perseguit: la revisió del trauma social que va marcar tota una generació i va començar el sensacionalisme que encara avui taca el periodisme televisiu. Ho fa després d’haver encadenat a Madrid una sonada ratxa d’èxits del teatre documental més crític ('Ruz /Bárcenas', sobre l’interrogatori al tresorer del PP, i el més recent 'Jauría', basat en el judici al ‘La manada’). No obstant, 'Valenciana (la realitat no és suficient)' –fins diumenge al Teatre Principal de Valencia i a Barcelona per al Grec els dies 28 i 29 de juny– no és un document, tot i que també, sinó una peça que se serveix de material real per construir una ficció. 

És en aquest encreuament entre la realitat i l’inventat on l’obra es referma sobre elements reconeixibles. A força d’estirar els fils narratius, els personatges acaben arrossegats pels platós de Paco Lobatón, Nieves Herrero i Pepe Navarro, on es mercadeja amb el dolor de les víctimes i es plantegen judicis paral·lels basats en l’escrutini morbós del sumari. El pes de la trama recau en tres noies joves que viuen de ben a prop els crims, punt de vista femení que xoca amb els menyspreus d’una època no tan distant a l’actual. Resulta fàcil dibuixar els paral·lelismes amb el present, i alguna venjança que per sincera i ben documentada causarà coïssor. 

Retrats de ficció

Fins al canvi de govern, les companyies més contestatàries tenien assegurat el veto i la censura del totpoderós PP valencià. Ara, el teatre més gran de la ciutat acull una obra amb finançament públic i 12 intèrprets que revisa de manera crítica el passat recent. Perquè, a més de la ruta del bakalao i el ‘cas Alcàsser’ (que ben aviat tindrà també un documental a Netflix), una de les trames de l’obra retrata la meteòrica carrera de Ricardo, alcalde de Benidorm que aspira a la Generalitat. La fotografia és clara i coincideix amb el via crucis que aquests dies afronta Eduardo Zaplana en els tribunals. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Es remunten set anys de transformacions socials, també en el conjunt d’Espanya, que situen la Comunitat com la incubadora de la ‘cultura del pelotazo’, parc temàtic de la corrupció amb Canal 9 com a brollador de propaganda. Casanovas ho ha sintetitzat amb pols i eficàcia. La docu-ficció crea una relació còmplice, un to de revelació amb l’espectador ‘voyeur’, però, també, un efecte segurament no desitjat, que les trames estrictament inventades baixin un esglaó en l’interès.

Van per davant els moments en què la mentida del teatre juga a reproduir la memòria col·lectiva, amb un colpidor Carles Sanjaime, que connecta amb el dolor del mediàtic pare que es va fer famós als platós, o amb Toni Agustí, que marca amb accent cartaginès la part més acomplexada i megalòmana d’uns polítics que van ascendir per forrar-se. La realitat, en aquest cas, donaria per a moltes obres més.