'El gran mercado del mundo': al·legories en la boira

Xavier Albertí escriu que una boira espessa plana sobre els actes sacramentals, un vel que als escenaris de Barcelona es podria fer extensible a la resta de les fites del teatre del Segle d’Or castellà. Amb la intenció de dissipar la boira, el director del TNC munta durant més d’un mes 'El gran mercado del mundo’, de Pedro Calderón de la Barca, en una plaça difícil, la Sala Gran. ¿Què podem destil·lar d’aquest acte de llenguatge barroc en vers, amb personatges que representen al·legories d’una moral catòlica fossilitzada i una estructura argumental més que previsible? La cosa va de dissipar prejudicis.  

En un context creatiu en el qual brilla la hibridació i s’esllangueix la representació naturalista, el llenguatge simbòlic d’aquesta mena de composicions resulta un terreny fecund per obrir nous camins expressius. I si no que l’hi diguin a Los Números Imaginarios, que van tocar el cel amb el seu acte 'La cena del rey Baltasar', també de Calderón. Ens faltava saber si Albertí trauria a passejar aquest pols seu més estilitzat i sobri d’obres com 'El professor Bernhardi' o aquesta faceta més lúdica i gamberra dels seus anys de cabaret intel·lectual a la Muntaner. És el segon cas, com correspon. 

Malgrat que al mecanisme li costa arrencar en la primera part, la història d’aquests dos germans que competeixen per l’amor de Gràcia i l’herència del seu pare va sumant troballes a mesura que arriben al mercat. Allà hauran de provar la seva vàlua comerciant amb botigueres com la Supèrbia o la Humilitat. La potència evocadora de l’escenografia de Max Glaenzel fa girar, també en el sentit figurat, el mecanisme de l’acció. Així mateix, la versió del text del mateix Albertí es mou gràcilment sense conservants ni colorants, i fins i tot s’entreté en detalls de pes com el seu integrisme contrareformista. 

Virtut i subversió 

Notícies relacionades

Comèdia popular

L’any de Rosalía (de nou)

No falten afegits per ventilar la fórmula, com els moments musicals, alguns de ben acoblats, d’altres amb la marca cupletista de la casa que costa posar en situació. El toc definitiu arriba del no tan pietós inserit d’un joc d’al·legories finals, que mosseguen i subverteixen apuntant a l’escàndol però sense excedir-se, potser pensant en els escenaris més classicòfils de Madrid a on després viatjarà la peça. 

De la unió de la CNTC i el repartiment català en sorgeix una simbiosi d’expressivitat ben calculada per Albertí i moguda amb gràcia per Roberto G. Alonso, que també destaca descarada com a Lascívia. Sílvia Marsó com a Culpa s’encoratja maliciosa i precisa en el seu monòleg, cirereta d’un repartiment gegantesc on algunes intèrprets amb prou feines tenen unes quantes frases. Coses de gran carrusel públic, que per sort en aquest cas gira tan ràpid que aconsegueix dissipar la boira que cobreix els actes sacramentals, deixant al descobert serenes virtuts.