Quan Barcelona era hardcore: parlen els protagonistes del punk dels 80

Una de dues: o la subcultura barcelonina dels vuitanta era composta de vasos no comunicants, o jo caminava més perdut que Ponce de León jugant a la gallineta cega a l’Eixample. De cap altra manera s’explica com em vaig perdre tantes coses d’un període (1985-1990) en què ni vaig menjar ni vaig dormir ni vaig trucar a casa, i que vaig passar immers fins a la nou del coll en tribus juvenils. El cert és que, si descarto les visites d’algun grup forà de primera divisió (Ramones o Dr. Feelgood), em costa conjurar una sensació de veritable pol·linització entre faccions. El Communiqué (mític antre d’Hostafrancs), per exemple, programava una nit per a cada clan: dimarts experimentals, dimecres rockabilly, dijous hardcore, divendres mods i ‘garajeros’, dissabtes gòtics, diumenges heavies (exagero, però no tant). Una vegada hi vaig anar quan no tocava i el local era ple de skins amb cares de desassossec, com si els hagués agafat a mig traslladar un cadàver. Potser hauria d’haver tancat la porta i tornar-la a obrir, perquè, igual que a les pel·lícules de terror paranormal, el lloc s’alterés del tot. Obres porta: concert de Macromassa. Tanca porta, torna a obrir-la: concert de GRB. Tanca porta, torna a obrir-la: dues bessones agafades de la mà, música ominosa de fons.

La conseqüència d’aquella compartimentació escènica (o del meu fanàtic entossudiment) és que no em vaig assabentar de la nativitat del hardcore comtal. Els llibres 'Que pagui Pujol!', de Joni D., i 'Harto de todo’, de Jordi Llansamà, m’explicarien, un parell de dècades després, com una escena gamberra i antitot, exportada de nom del punk anglès, tota crestes i rohipnoles i escopir ancianes, es va transformar en un moviment polititzat, autoconscient i 'positiu', que va accelerar la música i va canviar la veu. Avui preguntem a tres protagonistes (de GRB, Monstruación i Subterranean Kids) perquè ens parlin de tres flamants reedicions d’aquell període, així com de les bandes i el seu context.

El camí del hardcore

Alfredo (Monstruación): "Va influir la visita de bandes de fora, com el famós concert de Millions of Dead Cops el febrer del 84. Això va portar a un canvi d’actitud en la gent: la cosa va deixar de ser destructiva i va passar a ser crítica i social. Tant els Dead Kennedys com els MDC van ser grans influències".

Ángel (GRB): "Per als que estàvem al punk, el hardcore va ser una conseqüència lògica. Les anècdotes d’escoltar el primer elapé de Dead Kennedys o els Bad Brains són certes. Escoltar aquelles bandes va marcar un abans i un després. En altres bandes va tenir lloc un canvi brusc, però a GRB ja arrossegàvem el biaix. Veníem de fer coses amb vessant ideològic".

Boliche (Subterranean Kids): "Abans de formar la banda ja escoltàvem hardcore americà barrejat amb punk de tot el món. Va ser natural. Alguns concerts mítics com el de MDC, o veure DOA a Amsterdam a mitjans dels 80, van ser moments definitius per formar una banda amb aquestes noves influències. A nivell de lletres o ideològic no va ser un canvi desmesurat, eren més o menys les mateixes idees i actitud".

Visions internes

Alfredo (Monstruación): "Una de les grans influències de Monstruación era el barri. Som de Cornellà, com La Banda Trapera del Río. Ens vèiem igual que la resta de grups de Barcelona, però no sé si ells ens veien de la mateixa manera. Per nosaltres, es tractava d’accelerar el so, res més. Sempre hem fet el mateix: denúncia social i perspectiva de barri. Aquest és el nostre estendard".

Ángel (GRB): "Jo soc un punk de primera generació, i vaig rebutjar l’estètica en el moment en què es va assumir socialment. No vaig voler mai ser etiquetat a simple vista. A nivell musical, el més satisfactori, una vegada has comprès com funcionen les peces fonamentals, és buscar-li la volta. A les entrevistes volíem desorientar. Una vegada ens van preguntar per influències i vam dir que anaven 'de Manolo Escobar a Motörhead'. Els rastres de la infància no s’esborren així com així. L’enfocament autocrític va ser una evolució lògica. Si estires el fil l’últim que et queda és ser crític amb tu mateix. El nostre camí va anar de fora cap a dins. Una bona part de la nostra llegenda negra i antipatia proverbial prové d’haver ficat el dit a la ferida. Però no era contra el públic: era contra tots nosaltres. Contra l’ésser humà. La culpa no pot ser sempre de l’altre. Volíem ser crítics fins a les últimes conseqüències".

Boliche (Subterranean Kids): "No considero Subterranean Kids una banda 'tècnica', però sí ràpids i amb actitud, que és l’important. Amb el temps vam consolidar el nostre estil i vam millorar, amb la incorporació de nous membres i a base d’ofici. Quant a l’estètica, potser sí que ho vivíem més intensament. Érem més joves".

Visions de l’altre

Alfredo (Monstruación): "Hi havia de tot. De vegades camaraderia, de vegades ‘pique’. No era tant de banda a banda, sinó entre les persones. Alguns eren més egòlatres, altres menys. N’hi ha a totes les bandes. Alguns ens miraven una mica per sobre de l’espatlla perquè érem de ‘comarques’. I alguns grups es creien els pioners del hardcore. No només a Barcelona, sinó a mig món".

Ángel (GRB): "Érem dels més vells. Els altres grups eren la nostra família, el nostre entorn quotidià. Amb Boliche vaig començar a tocar quan ell tenia tretze anys. Nosaltres anàvem a la nostra, ells a la seva. Vam fer amistat amb alguns, amb altres no tant. Amb Subterranean Kids assajàvem porta amb porta. Monstruación estaven allunyats per simple distància geogràfica, però formaven part del nostre hàbitat natural".

Boliche (Subterranean Kids): "GRB eren un món a part. Comptaven amb dos guitarres excel·lents, molt ràpids, grans compositors, que hi aportaven el seu so característic. Compartíem local i teníem tracte diari. Amb l’Ángel vaig tocar a Frenopáticss, una de les primeres bandes punks barcelonines. Amb Monstruación vam tocar moltes vegades; fins i tot vaig ser el seu bateria durant una època".

De concerts, dedicacions i tensions

Alfredo (Monstruación): "Vam tocar per quatre duros escassos, però vam tocar molt. Per tocar, perquè ens venia de gust. Com qui els dimarts va a jugar a futbol sala. No n’hem tret mai gaires diners, només donava per passar-ho bé. Ens n’anàvem de gira per cerveses i un senzill entrepà. Europa inclosa. Conèixer altres llocs i ambients va ser el millor. El pitjor va ser que durant el camí vam perdre el nostre primer bateria, que es va suïcidar".

Ángel (GRB): "GRB era la nostra activitat primordial. Assajàvem diàriament. Qualsevol activitat artística seriosa et demana una dedicació extrema. El grau obsessiu és un requeriment clau per crear una cosa potent. GRB era el centre de la nostra vida. L’obra era el primer. Encara que costi de creure, hi van haver poques tensions. Parlàvem moltíssim. No vam tenir picabaralles serioses, només baralles de joventut. Estàvem molt units. Si em trucaven per telèfon un dia feiner a les deu del matí perquè m’apuntés a la gira dels Cheetah Chrome Motherfuckers, jo agafava cinquanta pessetes i un llibre i m’hi apuntava".

Boliche (Subterranean Kids): "Vam tocar tot el que vam poder. Per nosaltres, que ens truquessin des d’Euskadi, Saragossa o Madrid era una invitació que no podíem rebutjar. Reuníem diners entre tots i pagàvem la gasolina. Algun col·lega amb furgoneta s’hi apuntava. De vegades recuperàvem calés, de vegades no. Cada vegada venia més gent als concerts i al final sortien els comptes. Ens vam embarcar en una gira europea el 1988 per invitació de Moses, del fanzine alemany 'ZAP', sense cap experiència, ni GPS, ni mòbils... Vam viure experiències de tot tipus, incloent-hi un accident de trànsit tornant de Berlín. El punt fort de SK eren els directes, i vam aprendre molt tocant fora de casa. En totes les bandes, i en qualsevol relació humana, hi ha desavinences. Algunes sense importància, altres de més serioses. Tot el que vam aconseguir va ser a base de treballar junts".

El llegat

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Ángel (GRB): "Cuentos y leyendas" segueix vigent. 'Temor' és una visió precisa i esquinçadora de l’ésser humà a l’hora de donar-li sentit a l’existència. Sempre la vam voler entendre. ‘Tres entre tantos’ intenta comprendre per què algú es fa policia. Aquell punt de vista, en l’entorn hardcore i punk, on la policia era l’enemic, era delirant i inacceptable. No m’agrada el maniqueisme. El blanc i negre es gasta de seguida; la riquesa està en els matisos i en la profunditat. Alguns ens van veure com a massa ‘intel·lectuals’, ‘arrogants’ o ‘envanits’. És típic de l’ésser humà: tot allò que signifiqui fer un esforç intel·lectual és rebutjat en favor del que està mastegat. Com diu Arsuaga, el paleontòleg, reflexionar no és el natural".

Boliche (Subterranean Kids): "Molta gent diu que li va canviar la vida escoltar Subterranean Kids, altres que els vam obrir la porta a un munt de bandes i sons nous. Molts grups es van crear a base de versionar alguns dels nostres temes, i bastants músics ara reconeguts venien a veure’ns tocar. D’altra banda, la nostra experiència en estudi era nul·la, disposàvem de pocs mitjans econòmics. Va ser tot molt caòtic i divertit. El tècnic de Marató Estudi no donava crèdit al que escoltava ni sabia com produir-ho. 'Subterranean hardcore' és un document valuós del moment en què es va gravar, i alguns dels nostres temes emblemàtics hi estan inclosos".