Anar al contingut

ENTREVISTA

Enric Montefusco: «Tant de bo no fos artista i pogués viure en pau»

El músic barceloní publica 'Diagonal', continuació i revers del seu disc anterior, 'Meridiana', i el presenta a la sala Apolo

Nando Salvà

Enric Montefusco: «Tant de bo no fos artista i pogués viure en pau»

DANNY CAMINAL

Gairebé tres anys després de Meridiana, Enric Montefusco dirigeix la seva mirada cap a una altra artèria barcelonina a ‘Diagonal’, que entén com a “símbol del poder i la prosperitat”. Qui fos el líder del grup Standstill destapa aquestes cançons dijous a l’Apolo (festival Guitar BCN).

¿Un disc més rabiós que ‘Meridiana’?
No ho sé, a ‘Meridiana’ hi havia molt dolor per la meva part, derivat del mal que se’ns ha fet a través de l’educació, etcètera. Aquest disc potser és més explícit políticament i està més lligat a l’actualitat. Però el motor de les meves cançons és el dolor i la frustració, i aquest disc no n’és una excepció.

En el seu nou single i vídeo, ‘Himno de Europa’, hi ha un contrast feridor entre els immigrants africans als filats i la tornada futbolera: “Europa, Europa, que viva la Copa de Europa”. ¿El futbol és alienació per a les masses?
Home, sí, no tinc problemes amb el lleure, la qüestió és quan pugen generacions que només es troben això i que hi han de posar molt de la seva part per trobar un altre tipus d’informació o d’identitat. Però la cançó popular va néixer per tocar temes universals amb un llenguatge que pugui entendre tothom. Aquest és el meu repte: fer cançons perquè les entengui el veí del tercer, algú a qui abans no tenia en compte.

A ‘Hermosa España’ ve a dir que el franquisme perviu, però ho fa amb sarcasme i citant Berlanga i Valle-Inclán.
Em vaig inspirar en l’esperpent de Valle-Inclán perquè és un lloc artístic interessant: la sàtira i la denúncia amb humor. Necessitem més artistes com ell, i com Berlanga, i Goya, que facin aflorar les coses doloroses. En el fons sempre hi ha amor i ganes que les coses canviïn.

¿Creu que en les seves cançons hi ha sentit del humor?
En algun grau sí. És evident que em prenc molt seriosament la meva feina i intento defugir la banalitat, però l’humor és una eina com una altra per comunicar i defensar uns valors.

¿Reivindica el bufó?
M’interessa aquesta figura amb capacitat de parlar tant amb el rei com el poble. És una figura fonamental, algú que veu els mecanismes del poder i que es pot comunicar cap a dalt i cap a baix. Per a mi aquest és el bon artista.

Hi ha una evolució marcada en la seva trajectòria: del hardcore a la seva actual sonoritat acústica en línia amb la cançó popular. ¿Creu que el seu públic l’ha entès?
En una gran part, sí. Sempre hi ha hagut persones que s’ha quedat fora, i d’altres que han entrat, i després els que t’han acompanyat durant tot el viatge. A cada concert els veig. Moltes vegades és gent que et segueix des de lluny.

¿És un artista a qui li convé el ‘com pitjor, millor’ i que existeixin les injustícies per sortir després a denunciar-les?
No, tant de bo no fos artista, i pogués viure en pau, tranquil·lament al meu poble, Sant Mori (Alt Empordà), cuidant el meu fill de dos anys i les vaques, però no és així de senzill. Tinc una necessitat de treure les coses que em fan mal i per desgràcia no s’acaben. Sempre n’hi ha més. Quan protesto és perquè no estic bé amb alguna cosa, no és perquè m’agradi fer-ho. No en trec cap profit, de fer-ho. El que sempre he intentat amb aquesta energia és fer una cosa constructiva, i he aconseguit guanyar-m’hi la vida.

Però no tot són tenebres: cap al final del disc tenim ‘Sombra de tu luz’.
En la mesura que faig discos per aclarir-me jo mateix, busco sempre la llum, la necessito, i cada disc té una sortida. Però no sé ser complaent, ni autocomplaent. A ‘Diagonal’, la llum la dona el naixement del meu fill, que em fa veure com no se’ns educa per a les coses importants.

Publica el disc en una època d’entre-eleccions. ¿Vota o és un escèptic?
Vaig passar bastants anys en què em sentia bastant aliè a això, però he anat assumint una responsabilitat en el sentit d’anar a votar. No és l’únic que podem fer, però és important.

¿Mai ha cantat en actes de partit?
No, i crec que l’artista no només no ha d’estar sotmès a cap poder, sinó a ningú que hi aspiri. Perquè qualsevol aspirant al poder ha de simplificar sí o sí per donar solucions, i el treball de l’artista és el contrari, anar a la contra.