El primer regal de Picasso a Barcelona

Els principis sempre són mitològics, ho van decretar els grecs, i parlar de l’‘Arlequí’ de Picasso és parlar d’un principi: va ser el primer quadro que el pintor de Màlaga va donar a la ciutat de Barcelona, no només això, va ser el primer del mestre del cubisme que va entrar en una col·lecció pública, de manera que és natural que el Museu Picasso faci un esdeveniment del centenari de la seva donació, que es compleix aquest any; que vesteixi de vermell la paret que li serveix de suport i que remarqui l’existència i la presència d’aquest quadro, que va ser el començament de diverses coses. També d’una etapa artística: segons Malén Gual, conservadora del museu i responsable del llibret informatiu editat per a l’ocasió, ‘Arlequí’ va suposar “una reivindicació de la seva evolució estilística i del camí que recorreria” la dècada següent.

Va ser fructífera, pictòricament parlant, la relació que van mantenir Pablo Picasso i el ballarí i coreògraf rus Leonid Fiodoròvitx Miassin, que la posteritat coneix, per una apòcope afrancesada, Léonide Massine: va donar de si l’‘Arlequí’ i quatre dibuixos més que també retraten el ballarí moscovita, un dels quals també conservat pel museu barceloní. Era Roma, era el febrer i era el 1917 quan el pintor i el ballarí van fer amistat. Massine treballava per als Ballets Russos, que preparaven la temporada anual a la capital italiana, i era el responsable de la coreografia del ballet ‘Parade’. Picasso, per la seva banda, era l’encarregat de dissenyar el vestuari, els decorats i el teló de boca. De Roma van anar a París, de París a Madrid i de Madrid a Barcelona. Aquí Picasso va pintar Massine. Com l’‘Arlequí’.

La donació va tenir lloc dos anys després. Es va fer en diversos actes.

Una col·lecta

Tot va començar, com comencen certes coses, entorn d’una bona taula. Un grup d’amics s’havien reunit a les Galeries Laietanes per retre homenatge a Picasso i als pintors Francisco Iturrino i Gustavo de Maeztu. Un dels presents, Miquel Utrillo, va dir que era imperatiu que hi hagués una obra de Picasso al futur Museu d’Art Modern de Barcelona, que si era necessari s’havia de fer una col·lecta per aconseguir-ho, i va començar ell mateix oferint 100 pessetes. D’altres s’hi van sumar. Però la col·lecta va acabar en no res. En el segon acte, Picasso exposa l’‘Arlequí’ a l’‘Exposició d’art’ de Barcelona de 1919 per invitació del seu amic Ricard Canals. En el tercer, la revista ‘Vell i nou’ dedica un número a Picasso i presenta l’‘Arlequí’ a la portada. En efecte: no hi ha una relació de causa i conseqüència; va ser més aviat una conjunció. Poc després la premsa de l’època anunciava la donació, que només es va fer oficial el 1921, a causa de qüestions burocràtiques.

“La donació de l’‘Arlequí’ va ser un gest d’amistat”, deia aquest dimarts la conservadora del museu, abans d’explicar que el fet que Picasso pintés el quadro a Barcelona i no se’l pogués emportar a França –restriccions duaneres relacionades amb la guerra– també van formar part de l’afortunada conjunció. “Era molt fàcil donar una de les obres que eren aquí”, va dir. “És un quadro emblemàtic de la col·lecció”, va afegir el director de la pinacoteca, Emmanuel Guigon. “Ens el demanen al món sencer”. Gual li va donar sense embuts la categoria de “joia” i la va posar al nivell d’obres mestres de la col·lecció barcelonina com ‘Margot’ i ‘Cavall banyegat’. “Picasso va pintar arlequins tota la vida”, va afegir. “En un moment donat, de fet, es va autoretratar com a arlequí”. “Es pot dir que és el seu àlter ego”, va sentenciar.

Que una cosa fora del comú passava al museu va quedar patent quan els artistes del Circ Xic es van materialitzar a la sala per mostrar com l’arlequí podia sortir del quadro. Clic, clic, van fer els telèfons dels turistes. El número es representarà diverses vegades aquests dies. Forma part dels actes programats per commemorar-ne la donació.H