L’oportunitat que ens dona Trump

Portar la guerra només al debat moral és un reduccionisme. El no a la guerra és simplista. Correspon un no a aquesta guerra. Perquè la d’Ucraïna, per exemple, la veiem diferent. Però això és massa sofisticat per als polaritzadors. Trump la pot guanyar. A la seva manera. Perquè al seu cap no pensa en un Iran democràtic integrat en la comunitat internacional. Pensa en un Iran que deixi de ser un obstacle per als seus negocis i els dels seus amics. I que deixi de ser una amenaça real per al seu soci israelià, Benjamin Netanyahu. No gaire més. Els iranians els importen gairebé gens, com els veneçolans han après. El combat amb Trump no pot ser moral perquè no té aquesta dimensió. El no a la guerra serveix per guanyar eleccions... a Espanya. No cal caure en el cinisme absolut per admetre que de la guerra també en sorgeixen oportunitats. No solament evidents, com en el cas del turisme aquesta mateixa Setmana Santa, sinó també d’altres de menys òbvies.

Del "sol i platja" al "sol i oficines"

Les monarquies veïnes de l’Iran havien construït en aquest primer quart de segle un oasi on s’han instal·lat centenars de negocis i milers de professionals. Oferien potents plataformes tecnològiques i financeres, avantatges fiscals, un clima artificialment agradable i... seguretat. Ara els míssils i els drons cauen a pocs metres dels gratacels. I molts professionals, i algunes empreses, en fugen a tota velocitat. El més curiós és que alguns d’aquests expats convertits en nòmades digitals no volen tornar als seus antics quarters generals sinó que busquen conservar algunes coses que els agradaven d’aquell golf. I aquí és on Espanya i molt especialment Catalunya i Barcelona tenen l’oportunitat de reconvertir el "sol i platja" pel "sol i oficines". Abans que els amargats hi vegin els inconvenients entenguem que els avantatges, ben administrats, poden ser molt superiors en termes de crear nous filons d’ocupació també per als locals. A més, del golf Pèrsic n’han marxat moltes altres coses. L’Ajuntament de Barcelona ja busca filons en l’àmbit de les fires i dels congressos. I algú hauria de posar l’ull en el fet que quedaran alliberats almenys tres grans premis d’F1 i agafar una d’aquestes franquícies permetria tornar a tenir una cursa anual que s’ha perdut per l’aparició de Madrid en escena.

La UE, líder del lliure comerç

Tot i que cada vespre no organitzi un Sálvame com el de Trump a la Sala Oval, la Unió Europea continua aprofitant les oportunitats del tsunami geopolític. Els Vint-i-set no tenen, ara com ara, ni la tecnologia ni la capacitat d’inversió que tenen els Estats Units i la Xina, els dos gegants comercials del moment. Però aprofiten el que sí que tenen, que és un mercat amb una capacitat de consum inigualable sobretot quan es tracta de vendre productes, béns i serveis de gran consum i no de luxe exclusivista. Als Estats Units es poden vendre uns quants cotxes molt cars però cada vegada menys de gamma mitjana. A la Xina comença a passar el mateix. Gràcies a l’injuriat estat del benestar, dins de la UE la gent disposa de més poder adquisitiu durant més anys. La signatura aquesta setmana de l’acord de lliure comerç amb Austràlia completa un mapa de baixos aranzels amb Mercosur i l’Índia que posa en valor aquesta capacitat de consum que és, alhora, garantia de pervivència del model.

Notícies relacionades

Parma i la síndrome de Stendhal

CaixaForum es converteix en la casa d’Henri Matisse

La defensa, una assignatura pendent

La pujada pacifista que proporciona oxigen electoral a Sánchez té l’inconvenient que li fa perdre el focus de la seva aposta per la indústria de defensa. S’hi afegeix el pantà que té organitzat a Indra, l’empresa que està cridada a ser la campiona nacional del sector per competir pels 800.000 milions que invertiran la UE en el seu projecte d’autonomia estratègica respecte als Estats Units. Una Europa capaç de defensar-se és imprescindible perquè pugui definir les seves prioritats geoestratègiques. Esperem que el nou ministre d’Hisenda, Arcadi España, del qual depèn la SEPI (principal accionista d’Indra) arregli la barrabassada amb els Escribano i la resta del sector de la defensa. Aquesta és una oportunitat que Sánchez va saber veure abans que molts i a la qual no haurien de renunciar ni el seu Govern ni Espanya com a país.