Michel, entrenador del Girona CF: "L'esport professional no és bo per a la salut mental, però jo m'allunyo d'aquesta part"

-Si et dic carrer Monte Oiz, que és el primer que et ve al cap?

-Felicitat. Vivíem en allò que la gent de fora pot veure com barraques, però era casa nostra, casa nostra. I portes obertes.

-Tens clar d'on vens…

-És clar. Tinc dos referents, que són la meva àvia i la meva mare…

-La teva àvia et va cuidar perquè la teva mare treballava a la fruiteria...

-Sí, són dues treballadores nates

-Quins valors t'han inculcat?

-Ser humil, sempre. Tenir orgull, tirar sempre endavant. No hi ha moment per poder caure. Em passa tal cosa i he d'afrontar-ho i seguir endavant. Són dues persones que han patit molt a la seva vida, per diferents circumstàncies, i sempre han mirat per la família. Han pensat més en els altres que no pas en elles mateixes.

-Parlant de tirar endavant, quan eres jove i jugador, vas necessitar ajuda psicològica. Què et va portar a demanar-la?

-M'ha passat com a entrenador però molt abans com a futbolista. El món del futbol em va sobrepassar perquè des dels 12 o 13 anys que vaig entrar al Rayo fins als 17, quan debuto a la Copa del Rei passa molt poc temps i tothom em veu com un 'boom'. Estava a l'aparador des del principi. Ningú a la meva família sabia res de futbol i no em podien ajudar. Des dels 17 fins als 20 anys vaig passar una etapa de trencar barreres, però alhora tenia una barrera que em travessava que era la mental.

-Què vols dir?

-Doncs que una crítica o una expectativa que tenien sobre mi era més gran del que jo podia donar. Vaig debutar contra el Barça amb 18 anys i no estava preparat.

-Vas arribar a esclatar?

-Sí, sí. Fins al punt de no voler jugar-hi. De tenir por. Tothom té por, però si et paralitza... Ara, en canvi, la por em fa cercar solucions.

-Què diries a la gent que encara associa anar al psicòleg amb estar boig?

-És tot al contrari, anar al psicòleg és un bé necessari. Hi ha molta gent que té molta fortalesa mental, però sempre hi ha alguna cosa que et pot fer clic i no funciona. I no té res a veure amb la teva condició laboral, és un tema personal que t'afecta, per un clic familiar, professional...

-Al futbol, s'està sortint de l'armari de la salut mental, o encara hi ha tabús?

-Hi ha encara respecte, però ja no és com la meva època, en què es considerava debilitat.

-I ara?

-Jo no ho veig debilitat, i segueixo interactuant amb un psicòleg esportiu. En l'àmbit personal, he estat veient el psiquiatre. A mi no m'avergonyeix això.

-Et van fer algun diagnòstic?

-Em van dir que era estrès i pressió. Això quan era jugador. I com a entrenador, a l'etapa dels 40 anys, entrenant el Rayo Vallecano, és una cosa semblant. Tret de l'equip, ho pujo a Primera Divisió, i amb tota aquesta responsabilitat, vaig fent, vaig fent... fins que exploto. I entro en una situació de pànic total.

-Quan la gent llegeixi que parles d'explotar potser no entén de què parlem...

-Doncs mira, pugem a Primera Divisió, i me'n vaig de vacances amb la meva dona i els meus fills. Anem a Astúries i després a les Canàries. A Astúries, a la nit no dormia, el meu cap continuava funcionant... Estava patint un daltabaix. Pujo a l'avió per anar a Tenerife i vaig sentir pànic, fins al punt que volia baixar. Ho vaig dir a la Lara, la meva dona, i ella m'agafava. Vam arribar a Tenerife i vaig haver d'anar a l'hospital, vaig pensar que em moria, que tindria un atac de cor...

-O sigui, que vas tenir un atac d'ansietat nu i cru...

-I allà em van dir això, que era un atac d'ansietat i que m'havia de controlar. I després vaig anar a un psiquiatre i em va dir que la crisi dels 40 se m'agreujava pel tema esportiu, per la pressió i la responsabilitat. Em va fer veure que tots els meus pensaments anaven enfocats a alguna cosa futura que em passarà. Em va dir que no necessitava medicació, no tenia un problema mental, però sí que havia de controlar i tenir pautes d'entrenament, com al futbol, perquè el teu cap funciona així.

-Som una societat empàtica?

-Hi ha de tot. Quan veus coses que passen, t'adones que els diners mouen molta merda i molta maldat. Per què, si podem fer les coses empatitzant amb els altres? I, en canvi, tot va pel poder. A mi el poder no m'agrada gens. Però hi ha molta gent bona, i ens hi hem d'agafar, que la societat pot conviure en pau.

-No t'agrada el poder

-No. Crec que és la part negativa de l'ego de les persones i crec que l'ego positiu, l'orgull, és bo. Però l'ego negatiu, el del poder, de sentir-te que ets 'més que...' Aquest ego no l'aguanto. Per això sóc de Vallecas.

-Ho has mamat d'allà

-Avorreixo les societats piramidals i classistes.

-Doncs la nostra ho és, força...

-Per això, quan parlem a l'equip, la nostra naturalesa del grup és circular. No estic mai per sobre dels jugadors, sempre els dic que les meves portes estan obertes, no sóc el professor.

-L'esport professional és bo per a la salut mental?

-No, no és bo, però jo m'allunyo de tota aquesta part negativa.

-Al Rayo quins valors s'aprenen?

-Evidentment, els valors d'humilitat, de ser reivindicatius. És l'ego bo, l'orgull. L'afició et marca el camí a les bones i a les dolentes. T'intenta ensenyar el barri, els valors de gent obrera, treballadora, que veurà el Rayo a Europa i segons ve es treballarà sense dormir, gent que d'un sou de mil euros se'n gasta 400 a l'abonament per anar a veure't. Hi ha hagut moltes iniciatives del barri per a la gent immigrant, contra el racisme, contra la xenofòbia, contra els desallotjaments. Les associacions de veïns a Vallecas van ser les que als meus pares els van donar, després de viure a una casa baixa, en una barraca, un pis de protecció oficial. Imagina't, de viure al carrer a ficar-te en un pis, tancar amb clau, pujar i baixar l'ascensor. El despenjàvem... Bogeries! [somriu]

-Quin Michel diferent ets el que va començar a tenir suport psicològic?

-Ara sé que tinc les meves pors, que tinc gent que m'ha ensenyat a combatre-les o viure amb ells, però que també tinc talent. Ara sé viure amb les meves fortaleses i les meves debilitats, i les porto bé.

Notícies relacionades

Iria Domínguez, psiquiatra: “L’eutanàsia planteja el dilema de si el sistema dona una bona resposta al patiment psíquic greu”

Es pot defensar racionalment la immortalitat? Un assaig proposa una resposta

-I no t'avergonyeix parlar-ne...

-No, perquè és la veritat. Tinc moltes debilitats mentals. Sóc una persona cagona, o poruga. Em fa por la mort, em fa por perdre. Sempre dic als jugadors: 'Sabeu per què sóc bo? Perquè em fa tanta por perdre que em preparo els partits a mort'.