Les dones conquisten el món de l'edició

N’hi ha prou de fer un volt per les editorials, grans i petites (i, fins i tot, aquella ‘rara avis’ que comença a ser una editorial mitjana, cada vegada més en perill d’extinció), per adonar-se visualment que aquest és un sector majoritàriament femení. Més concretament i en xifres, i respecte als dos gegants de l’edició,la divisió editorial de Planeta fa servir un 56% de treballadores, percentatge que augmenta a un 67,15% si s’hi afegeixen les llibreries del grup, i l’altre gran grup, Penguin Random House (PRH), és femení en un 63,6%, però amb un al·licient fonamental per als temps que corren, el seu CEO és Núria Cabutí (o el que és el mateix, la dona que més mana en el panorama editorial espanyol). Ara com ara, la cúpula editorial de Planeta continua sent masculina, tot i que en el comitè de direcció editorial hi hagi tres dones i dos homes més la direcció de Carlos Revès. És difícil establir un paral·lelisme entre els dos grups, perquè cadascun té la seva pròpia dinàmica, però tant en un com en l’altre, a velocitats diferents, l’ascens de les dones als càrrecs directius en l’edició sembla imparable. Ho és perquè fa només una dècada, en el prestigiós màster d’Edició que imparteix la Pompeu Fabra, que ara com ara és el planter de la professió del futur, hi havia una relació de meitat i meitat entre noies i nois, mentre que avui aquestes xifres arriben a més d’un 90% a favor d’elles. Una cosa que s’ajusta bastant a la proporció en el conjunt de les editorials, que segons el gremi és del 70% a favor de les dones.

No obstant, el camí ha sigut llarg i tortuós. Algunes editores recorden la seva arribada a una empresa com a assistents editorials i com, entre les seves funcions, es donava per fet portar els cafès als homes amb un càrrec elevat. Això que passava fa només 20 anys avui és una pràctica erradicada potser per l’ascens de les editores o pel consens igualitarista dels últims anys. Elena Ramírez, que dirigeix transversalment tota la literatura internacional de Planeta més el segell Seix Barral, recorda com, quan ella va entrar el 1994 a treballar a Alfaguara, aleshores en el grup Santillana, l’ambient era més asfixiant respecte a l’homologació de professionals homes i dones. "Quan vaig arribar a Barcelona i a Planeta des de Madrid vaig sentir que això era vent fresc, perquè aquí l’únic que impera és la professionalitat", explica. Tot i que no es deslliurés dels comentaris maliciosos d’algun col·lega que va preguntar en veu alta com una rossa podia tenir tant poder.

Davant l’agressivitat

"En el meu equip, totes són dones, excepte un home", explica Ramírez, a qui ha tocat bregar amb personatges de l’esfera editorial de singular carisma i força com el totpoderós Andrew Wylie, anomenat significativament ‘el Xacal’. "Ell és un exemple d’executiu agressiu, excel·lent, d’altra banda, però integrant d’una generació en què la imposició d’unes maneres taxatives i agressives són la norma i una cosa radicalment diferent a les habilitats, més empàtiques, que tenim les dones per dur a terme el mateix negoci". Convé assenyalar que l’assertivitat que una dona ha de desplegar en un cas com aquest és majúscula, i per això, quan explica com s’hi enfronta, el símil és militar. "A Planeta no tinc problemes, però fora em comporto conscientment com un soldadet més; intento que la meva indumentària sigui com un uniforme, una cosa neutra que no cridi l’atenció. Tot i que això pot ser que tingui a veure amb el meu caràcter, tinc moltes companyes que sí que es vesteixen d’una manera més atenta a la moda". L’aparença i l’'outfit' d’ells i d’elles no és un assumpte fútil per a l’editora: "Algun col·lega masculí podia entrar a treballar a les onze del matí amb la camisa per fora i un got de whisky a la mà i això era ser un editor 'cool'. Deixa que una dona faci això i veuràs quina imatge projecta en dos dies".

Valeria Bergalli és editora de Minúscula, segell que va fundar ella sola fa 20 anys i que en el seu irònic nom té tota una declaració d’intencions allunyada de la testosterona. La seva fórmula per escapar-se de la paralització que li podria suposar el fet de ser infravalorada es concreta en dues expressions: "Com si" i "malgrat". És a dir, no fent cas, malgrat que per moments li pugui entrar el dubte que ser dona i editora suposi una hipotètica limitació a l’hora de la projecció dels seus autors. "En el meu cas, jo decideixo pel meu compte; no treballo en un ambient corporatiu i això em dona llibertat". I, tot i que sent que cada vegada més estan accedint a llocs de poder, recorda que fa uns quants anys –i ara en té 57– es referien a ella com "aquella noia". "I és que infantilitzant-nos ens minimitzen".

Les suspicàcies 

D’una manera bastant semblant parla Sandra Ollo, editora de l’exquisida Acantilado, que es va posar al capdavant de l’editorial quan va morir el seu marit, Jaume Vallcorba, sense el menor dubte –feia 7 anys que compartia responsabilitats amb ell en el segell–. "No vaig voler reivindicar res; va ser més aviat una qüestió de continuïtat", diu, i admet que va ser molt conscient que la seva feina va generar una certa incertesa: "Era lògic que fos així; ser dona sempre desperta suspicàcies. A més, hi havia la curiositat sana i malsana, els dubtes que jo pogués generar al capdavant d’un segell amb el prestigi editorial i intel·lectual d’Acantilado. Vaig decidir posar-me aclucalls, com els que posen als cavalls per no veure als costats, i em vaig dedicar a treballar, a confiar en la gent que no m’assessorava, sinó que m’acompanyava".  

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

Avui Acantilado desatén "la paritat d’una manera vergonyosa", perquè l’equip està format per nou dones i tres homes. "I això només respon –diu Ollo– al fet que, quan veig la necessitat de cobrir una vacant, em trobo amb dones més ben formades i més capaces".

Eugènia Broggi coneix els palaus i les cabanes de l’edició: nou anys a Empúries, dins del Grup 62, que posteriorment va passar a Planeta, d’on va sortir –"perquè volia anar al meu aire"– per fundar L’Altra, un segell indie que acaba de complir cinc anys. Broggi es pren el sempre difícil reconeixement de les dones editores amb àcid sentit de l’humor: el gran problema sempre és ser presa seriosament. "Jo he vist editors, d’altra banda excel·lents, preguntar-se qui li va facilitar a una editora amiga el seu últim descobriment. Si aquest descobriment l’hagués fet un home, senzillament el mèrit hauria sigut exclusivament seu". ¿El camí a seguir? En això totes hi estan d’acord, tot i que ho concreti Broggi: "La manera de guanyar-se el respecte és ser extremadament exigent amb una mateixa i no permetre’s la menor relliscada; que la teva defensa sigui el que has publicat. Guanyar-te, en suma, el respecte que un home té fins i tot abans de començar".