25 maig 2020

Anar al contingut

ALTRES ESCENARIS POSSIBLES

On hi ha rap hi ha esperança

Els joves de la Trinitat, Baró de Viver i Bon Pastor han creat el festival Mala Fama per reivindicar la cultura urbana dels suburbis

Nando Cruz

On hi ha rap hi ha esperança

Una llanxa navega per les tranquil·les aigües del canal conduïda per control remot per aquells xavals de la vora. Una adolescent posa segura davant del mòbil de la seva amiga a la vora oposada. Muntanya amunt, sis joves inicien una altra llarga tarda de divendres al costat d’un parell de neveres portàtils. Som al parc de la Trinitat, oasi d’oportunitats lúdiques al Nus de la Trinitat.

A la pista d’esports, l’activitat és més frenètica. Un eixam de skaters aprèn a patinar mentre d’altres se centren en el bàsquet. Al costat dels gronxadors, alguns s’estrenen amb la pintura i el grafiti. A l’escenari un xaval punxa una versió techno de l’himne partisà antifeixista ‘Bella ciao’. Benvinguts al Mala Fama, un festival impulsat per joves de la Trinitat, Bon Pastor i Baró de Viver per combatre l’estigmatització que pateix la cultura urbana dels suburbis. Per a molts adolescents d’aquests barris, el rap, l’skate i el grafiti han sigut eines fonamentals per forjar la seva identitat.

Tots els dimecres som rapers

Bona part del públic vesteix samarretes negres amb el nom del festival. Els que no són dinamitzadors socials són talleristes o membres d’alguna de les sis o set entitats i col·lectius implicats en l’esdeveniment. Més que un festival, el Mala Fama és una teranyina d’estratègies socioeducatives dirigides a nens i nenes de totes les edats. El millor és que alguns saltaran de l’aprenentatge a la docència. Ara mateix dos d’uns 15 anys assisteixen a set capgrossos que reciten les seves primeres rimes. Són els Raps Kids. Acaben de perdre les dents de llet, però mentre els surten els definitius agafen el micro sense vergonya per fer-se conèixer. “Todos los miércoles somos raperos / Pero antes jugamos al pañuelo / A veces nos caemos al suelo / Pero nos levantamos de nuevo”.

Les Divax ja tenen més recorregut com a grup de ball i les seves coreografies a ritme de Lola Indigo, MC Gustta i Juan Magán arrenquen aplaudiments de pares, mares, avis i desenes de joves de totes les edats i races que s’han acostat a veure les adolescents de Bon Pastor. L’afable Jonathan també ha aplaudit, però li canvia la cara quan surt a l’escenari. Ara és un raper. Ara ja no somriu. Ara ha d’expulsar tota la ràbia que porta dins. “Gente que está mal y lo pasa bien / Gente que está bien y lo pasa mal”, deixa anar, en una de les més enginyoses síntesis de la condició humana que un ha sentit.

 El Jonathan deu tenir 17 anys i també és profe dels Raps Kids. Temps enrere va ser alumne de Kevin Crespo, el raper amb més renom a la zona i que al seu dia va posar la primera pedra de la Crew 12, el col·lectiu que forma els rapers a Trinitat Vella i Baró de Viver. El Kevin ja té un altre nivell. Només cal veure la seguretat amb què rapeja sobre els inferns que va esquivar. “He fracasado de todos modos / Por eso mismo merezco todo”, conclou. Res del que rima sona a broma, però el seu gran mèrit no és el seu repertori, sinó el camí que ha obert als xavals que han après amb i d’ell. Com Airgejos, que llança una altra d’aquestes rimes que sintetitzen amb cruesa la perspectiva del descastat d’extraradi: “Como monstruo me trataron / Como monstruo les traté”.

La rapera de set mesos

La Yellow no és de la Trinitat, però ve des de l’Hospitalet per aclarir diversos conceptes. “¡Se puede ser mujer y rapera! ¡Se puede ser madre y rapera! ¡Se puede ser mujer y decidir no ser madre!”. Tot, a compte del seu embaràs. Està de set mesos i la pressió sobre el diafragma li resta capacitat pulmonar per rapejar al ritme desitjat. Tres noies segueixen la seva actuació bocabadades. Només mouran els llavis per xiuxiuejar la tornada: “No drama, papi, no drama”.

L’Andino, el prodigiós improvisador equatorià avesat als vagons del metro, és una altra peça clau a la xarxa de formació rapera de la franja del Besòs. Avui l’acompanya la cantant de soul Dani Rodríguez i el breaker Carlito’s Way. Quin trio: igual canten a Violeta Parra que reivindiquen l’ofici de manter o carreguen contra Vox entre piruetes corporals. Els pares de l’Andino aplaudeixen des del mirador que sobrevola l’escenari. El trànsit de vehicles que envolta el parc no pot ofegar la certesa que aquí s’està aixecant el barri.

El nèctar dels mal educats

No hi pot haver un millor epíleg a aquesta primera edició del festival que l’‘Oda a la mala fama’ del jove poeta Hugo Rebollo. Va ser un elogi de les abraçades de barri que desbaraten els límits del correcte, un desafiament a les elits que dicten qui són els mal educats, una apologia de la lluita política per ser escoltat. Els seus orgullosos versos van estremir el parc sublimant el poder de les cultures de la perifèria: “Hoy le haremos el amor a nuestro barrio. Y en la cúspide del orgasmo, que dicten misa desde arriba, que después de esto, fatigadas y entregados al mejor polvo de nuestra vida, nadie, ni siquiera ellos, nos arrebatarán el éxtasis, el néctar, lo que fecundamos aquí y ahora entregando únicamente nuestro imparable y fustigado canto”. Llarga vida al Mala Fama.