Fernando Alfaro, molta vida al Sidecar

A Fernando Alfaro li va anar bé el nu a l’estil de Johnny Cash de ‘Sangre en los surcos’, treient el suc cada una de les seves cançons fins a deixar-les seques. La guitarra acústica, explicava fa un any a aquest diari, sempre va ser el seu “element primari”, des que en l’adolescència la tocava dempeus al dormitori barrejant els arpegis de Leonard Cohen i els acords punks de Johnny Ramone. Aquell Alfaro ha tornat, 40 anys després, a la gira que aquest dissabte va acabar amb un substanciós concert a Sidecar.

Després de tots aquests mesos de carretera i manta, el Dark Folk Trio, format amb què Alfaro ha volgut enriquir una mica l’enfocament acústic, funciona com un rellotge: impressionistes pinzellades de percussió, baix, teclat i fins i tot banjo a càrrec d’Eloy Bernal i Joel García. Així, després de l’actuació del duo Tronco, del Prat, criatura pop naïf amb el segell Elefant i producció de Bernal (a la qual cal donar la raó quan canta “no es pot ser més cursi que nosaltres dos”), viatgem als soterranis de l’ànima de la mà de Fernando Alfaro i de l’esgarrifosa ‘Dominó’. Una cançó que recorda els mesos en què estava convençut d’haver contret el virus de la sida i que li quedaven pocs mesos de vida.

Una tènue llum gòtica

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Però res pot, amb aquest escarmentat habitant d’Albacete, senyor gran de l’‘indie’ cara a cara amb el cançoner de la seva vida, a què ha volgut imprimir una barreja de severitat espartana i de tènue lluminositat gòtica. La percussió de processó funerària a ‘Sangre en los surcos’ o l’òrgan espectral de ‘Harto de tu amor’ van portar el repertori cap a un espai de clarobscurs en el qual tot sembla una mica més transcendental sense pervertir la intenció original, més aviat al contrari.

Però Alfaro, que va incloure cançons de Chucho i Surfin’ Bichos entenent-les com a part d’una mateixa cosa, no ha volgut reiventar-se com a cantautor torturat, sinó jugar amb el contrast entre la foscor i una rabiosa gana vital. Pujant el to a ‘Camisa hawaiana de fuerza’, ‘Barbaridades’ i ‘Fuerte’, i creuant amb altivesa el llindar de la mort en ‘Mi anestesia’ per permetre’ns disfrutar del seu etern art de la cançó amb‘Mi refugio’, ‘Gente abollada’ o ‘Magic’, convençut que “el millor de la nostra vida encara està per venir”.