CRÒNICA

The Skatalites, l'etern sol de Jamaica

La llegendària formació va treure brillantor a les essències de l'ska en una sessió a l'Apolo que va obrir Lord Xeriff i els Calip6, el nou grup de Sergi Monlleó, excantant de Dr. Calypso

the-skatalites-1515068153-1x2560

the-skatalites-1515068153-1x2560

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto

Sempre hi ha resposta a la crida de The Skatalites: nit d’alta intensitat calòrica i dolços himnes compartits en la sessió del Club Caníbal d’aquest dimecres en una Sala Apolo plena, retent honors a la institució de la música jamaicana. La seva gira permanent llueix ara el reclam del 55è aniversari de carrera, una excusa com qualsevol altra. Es va tractar, una vegada més, de deixar-se portar per les essències visionàries d’un repertori que va marcar època en les músiques populars de l’hemisferi occidental.

I de noblesa jamaicana a pedigrí barceloní, ja que va obrir la vetllada Lord Xeriff i els Calip6, el nou grup de Sergi ‘Xeriff’ Monlleó, cantant del recentment liquidat Dr. Calypso, aventura en què s’ha enrolat també el que fos el seu guitarrista, Jordi Manyà. Formació pintoresca, amb clarinet, ukelele, banjo i maraques, viatjant cap enrere en el temps i trobant la inspiració en el vell calypso, el mento i la llatinitat dels anys 50. El grup s’ha mogut amb rapidesa i ja té un epé, ‘Bacanal’, del que va mostrar cançons com ‘No em demanis mai la lluna’, combinades amb la picada d’ullet a Mighty Sparrow, orgull de Trinidad i Tobago. Cadències suaus, de sonoritat cromàtica, que posarà de llarg el 24 de maig a la sala Upload.

“La reina de Studio One”

Notícies relacionades

The Skatalites van agafar el relleu sota la batuta del teclista i animador Ken Stewart i partint d’instrumentals com ‘Freedom sounds’ i el ‘James Bond theme’, amb els tres metalls en primer pla, clavant ràfegues solistes amb memòria jazzística sense perdre mai de vista el ritme, l’envoltant i persistent essència jamaicana. Stewart va presentar amb maneres ostentoses la vocalista del grup: “¡la reina!”, va dir en castellà, “¡des de Studio One, ‘skatalite’ original, des de 1964!” la senyora Doreen Shaffer, imprimint a partir d’allà el seu càlid segell vocal a l’estàndard ‘When I fall in love’, a ‘Sugar sugar’ i a un parell de préstecs honorífics del repertori de Bob Marley, ‘Nice time’ i ‘Simmer down’. Allà, Stewart va deixar el teclat i es va llançar a l’escenari fent salts. Sens dubte, alguna propietat té la música de The Skatalites per propiciar aquests efectes revitalitzadors.

No hi ha d’haver gaires bandes amb 55 anys a sobre que quan surten a tocar tinguin davant audiències joves, fascinades per la mística ‘rastafari’ i la seva idea apaivagadora de l’existència. Hi ha un prodigi allà que The Skatalites continuen cultivant bolo a bolo, reforçant vincles. A les seves files ja no hi ha gaires veterans, però la convivència d’un guitarrista de nou encuny com és Natty Frenchy i d’històrics de la música jamaicana com el baixista Val Douglas (The Abyssinians, Toots & The Maytals, Peter Tosh) va propiciar una barreja de dinamisme i mitologia que va acabar arrasant l’Apolo a cop de ‘The guns of Navarone’ i ‘You're wondering now’. La llegenda segueix.

Temes:

Sala Apolo