Anar al contingut

FENOMEN A FRANÇA

Infància, ¿pura o malvada?

La francesa Sandrine Destombes indaga en la relació de poder entre adults i nens al 'thriller' psicològic 'El doble secret de la família Lessage'

Anna Abella

Infància, ¿pura o malvada?

ALBERT BERTRAN

“Els nens representen tot el que és pur i bonic i són el nostre refugi, no volem veure que també poden tenir coses dolentes. Hi ha nens que neixen dolents i no podem fer res per salvar-los perquè no hi ha res que permeti establir un vincle amb ells. Un nen dolent és aquell que fereix o fa mal no per ràbia o frustració sinó pel pur plaer de fer mal”, reflexiona l’autora francesa Sandrine Destombes (1971), basant-se en estudis de psicologia infantil als quals va acudir per escriure ‘El doble secret de la família Lessage’ (Rosa dels Vents / Roja&Negra), efectiva barreja denovel·la enigma i ‘thriller’ psicològic que busca “desestabilitzar el lector”. Perquè per a ella, afirma, el gènere negre “arriba a les parts més profundes de l’ànima” i ha “de permetre una catarsi sobre un mateix i sobre les pors que tenim”.  

Sobre aquests fonaments, l’autora ha armat la seva cinquena novel·la, que s’ha convertit en un fenomen a França després de guanyar el premi VSD RTL, un singular concurs en què els aspirants pengen les seves obres capítol a capítol i són votats pels lectors. La trama està situada l'any 1989, quan dos bessons d’11 anys desapareixen en un petit poble. Dies després troben el cadàver de la nena, amb un vestit blanc i una corona de flors al cap; del nen mai se n’ha sabut res. 30 anys després, al mateix lloc desapareixen més nens.   

Depressió i suïcidi

Destombes, lectora de James Ellroy, Fred Vargas, Henning Mankell i Antonio Manzini, i que advoca per la novel·la negra social –“em sembla més profunda, et fa pensar”–, va descobrir xifres sorprenents sobre depressió infantil i suïcidis. “No és per temes escolars, sinó per la vida mateixa. Se senten assetjats, manipulats o martiritzats per adults que tenen una relació de poder sobre ells. No creixen igual per aquests traumes de la infància”. La depressió també es veu en els pares. “Quan mor un fill no pots acceptar-ho perquè no es pot tornar enrere, no hi ha res pitjor. I qualsevol persona s’hi pot sentir identificada”.

Sensacionalisme dels mitjans

L’autora lamenta el sensacionalisme d’alguns mitjans de comunicació davant d’aquests casos. Alguns la van influir quan començava a escriure. “Fa 35 anys, a França, van trobar un nen desaparegut lligat i ofegat. Tot el país va poder veure les imatges del cadàver mentre el treien del riu. Un mitjà va difondre informació sobre un sospitós i el pare del nen li va disparar amb una escopeta creient que era el culpable. Encara es recorda perquè és un cas que no es va resoldre mai”. 

La història també transita per temes com l’amor destructiu. “L’amor és l’únic sentiment pel qual val la pena viure. Però a l’estimar t’entregues i fas confiança a algú, et quedes sense armes, i és llavors quan més et poden fer mal, ferir i destruir”. 

A Destombes, que acaba de publicar a França la seva sisena novel·la, on fa una volta més al tema del MeToo, li agrada “experimentar i jugar” amb l’escriptura. “M’agraden els puzzles, i escriure novel·la negra és com muntar-ne un, a veure si tot encaixa amb lògica.” Intenta, a més, sorprendre’s a si mateixa: “Escric sense saber on vaig. A la nit me’n vaig al llit amb dos o tres possibilitats per acabar un capítol. Al matí en decideixo una. No escric per als lectors, perquè ho faria terroritzada. El que li agrada a un a l’altre, no. Hi ha tantes lectures possibles com lectors».