'Je suis narcissiste', una gran òpera còmica

En un món digital com el que es viu avui a Occident, l’aïllament social té nom de ‘likes’, d’emoticona i de selfi. I pel mateix hi ha pànic al ‘bullying’ del grup de pertinença i una necessitat més imperiosa que mai de reconeixement i acceptació gràcies, precisament, a la democratització de la tecnologia. Pel mateix, el culte a l’ego, al jo, al narcisisme, és el que delimita les fronteres i corona els ‘triomfadors’ en el regne de les xarxes socials, dels ‘bloguers’ i dels ‘influencers’. De tot això parla ‘Je suis narcissiste’, una iniciativa d’Òpera de Butxaca i Nova Creació coproduïda pel Teatro Real i el Teatro Español de Madrid i el Lliure barceloní on va aterrar, entre crits de joia i rialles, aquest cap de setmana.

Alguns diuen que la trama d’aquesta òpera còmica contemporània de la compositora Raquel García-Tomás i la llibretista Helena Tornero estrenada a l’Español el 7 de març passat, a l’ésser tan actual obeiria a una moda puntual i, pel mateix, l’obra podria tenir els seus dies comptats de cara a un futur molt pròxim, però el cert és que el resultat final és esperançador: per fi s’està davant d’una obra lírica espanyola que convenç, emociona i provoca que el públic s’identifiqui amb el que s’explica i amb la forma en què la partitura modela la dramatúrgia. El trist: les poques representacions. Això s’ha de recuperar com sigui.

‘Je suis narcissiste’ és un retrat precís del moment actual; arriba tant al petit burgès que acudeix a veure-la que cada escena dibuixada amb intel·ligència per Marta Pazos posa l’espectador davant un mirall. Aquesta encertada sensibilitat és cosa de dones: una llibretista, una compositora i una directora d’escena. Juntes han aconseguit el miracle que una òpera d’avui funcioni, que el concepte buf no sigui a costa de ningú i que la música sigui un reflex de la trama. Amb una partitura que es riu de l’òpera seriosa amb bon humor i amor, García-Tomás estructura les escenes amb un eclecticisme admirable, savi i ple de sentit teatral, traient partit del llibret que no traeix en cap moment cuidant com s’ha de fer fins a l’accentuació de cada paraula.

L’ús del micro, únic pecat

Notícies relacionades

La música puja i, per tant, els preus també ho faran

La cultura de la cancel·lació s’estén de l’esquerra a Trump

Amb l’espectacle rodat per les funcions a Madrid, l’estrena al Lliure de dissabte va ser tot un èxit, tant que va fer oblidar l’únic –gegantí, immens, destructiu– pecat de la proposta: l’ús del micro; la sàtira a l’òpera va fallar al passar de puntetes davant d’allò que fa únic el gènere, la seva essència, un art incompatible amb qualsevol mètode d’amplificació electrònica.

Però el pecat va quedar relegat per la història, el format i els intèrprets. Vinicius Kattah va concertar un grup de l’Orquestra Simfònica Càmera Musicae amb total eficàcia en aquest llenguatge poliglot que parla la compositora, remarcant les cites i les picades d’ullet al gran repertori. Elena Copons i María Hinojosa no necessiten micro per deixar clar que són dues de les grans; totes dues van donar presència, rigor i adequació als seus personatges. Toni Marsol es va moure amb la seva desimboltura i el seu cant habituals i Joan Ribalta –que sí que necessitava micro– va convèncer per simpatia i entrega.