Anar al contingut

CITA INELUDIBLE A BARCELONA

Marclay, l'exposició que és una gran partitura

El Macba presenta una selecció de les «obres sonores» de l'artista suis-americà en una de les grans exposicions de la temporada

Mauricio Bernal

Marclay, l'exposició que és una gran partitura

Adria Marti

El recinte està en penombra però no ho està per gaire temps, perquè les quatre pantalles que presideixen la sala –l’una al costat de l’altra formant un rectangle, juxtaposició harmònica– immediatament cobren vida. Disparen imatges. Disparen sons. Aviat resulta que són fragments de pel·lícules, desenes, centenars de fragments que desfilen per partida quàdruple, que donen vida a alguna cosa que... Sí, és música. Hi ha pianos, molts pianos, violins, trompetes, gent que canta, hi ha un Sean Penn fent d’Emet Ray i tocant la guitarra, hi ha un Michael J. Fox fent de Marty McFly i tocant la guitarra, hi ha un Kirk Douglas fent de Rick Martin i tocant la trompeta; hi ha vaixelles que es trenquen amb estrèpit contra el terra, hi ha una Marylin, hi ha un Sinatra, hi ha gent xiulant i gent arrencant notes de les copes de vi; hi ha jazz, claqué, bandes militars; hi ha crits. I tot és una barreja de música i imatge i, ¿com es diu això? Christian Marclay, vell hipnotitzador. ‘Vídeo quartet’ es diu l’obra. Un quartet musical. Quatre pantalles, quatre instruments.

“Cal imaginar el so de les obres”, va dir l’artista durant la presentació de la mostra

L’artista suis-americà ha desembarcat al Macba per protagonitzar una de les exposicions imprescindibles de la temporada, ‘Composicions’, fins a finals de setembre al museu d’art contemporani barceloní. No, no inclou ‘El rellotge’, perquè ‘El rellotge’, per desig exprés de l’artista, és una criatura solitària que s’exposa sense companyia. Però no és evident que se’l trobi a faltar. ‘Composicions’ vessa d’obres singulars, per exemple aquest pentagrama mural –‘Chalkboard’– concebut com una majestuosa pàgina en blanc que l’espectador està convidat a omplir. ¿Amb notes musicals? Amb el que vulgui. Notes, dibuixos, amb el primer gargot que al senyor del costat li passi pel cap. Cada mes, més o menys, vindrà un grup musical a interpretar com vulgui el que trobi a la pissarra. Perquè el so té moltes formes. Perquè no només es fa música amb notes.

Escoltar i veure

Si el so és un concepte Marclay és un dels seus grans pensadors, i l’exposició del Macba és un homenatge a aquesta exploració intel·lectual. “És una selecció de les seves obres sonores”, la va definir Tanya Barson, conservadora en cap del Macba i comissària de la mostra durant la roda de premsa convocada a tall de presentació. Hi era Marclay. Alt, prim, el cabell curt i blanc. Prou atent a tot com per amonestar algú que traspassava amb mitja sabata la cinta fronterera amb un quadre. De totes les coses que va dir, resumia l’esperit de l’exposició allò que va dir sobre “la relació complexa entre escoltar i veure”, perquè si bé ‘Vídeo quartet’ és hipnosi en estat pur, i del més notable de la mostra, també és, en certa manera, una peça a part: l’única de totes les ‘Composicions’ que sona. O que sona per si sola. A les altres, el so és cosa de l’espectador. Del seu cap. Marclay convida a escoltar amb la vista, va dir una vegada un crític, sobrat de síntesi i raó.

‘Investigations’, ‘Zoom zoom’ i ‘Manga scroll’ seran interpretades per músics professionals

‘Composicions’ és en el fons una gran partitura. Tret de ‘Vídeo quartet’ (“però fins i tot ‘Vídeo quartet’”, va dir Marclay, “exigeix la interacció de l’espectador”), totes les obres exposades callen però alhora sonen –o haurien de sonar a la ment del visitant–. No és estrany que partitura gràfica sigui l’expressió que acompanya amb freqüència la descripció de les seves obres. ‘Zoom zoom’: “exemple de les partitures gràfiques”; ‘Ephemera’: “partitura gràfica”; ‘To be continued’: “partitura gràfica”. ‘Manga scroll’: “partitura gràfica”. “Cal imaginar el so de les obres”, va apuntar l’artista. La invitació cobra tot el sentit a la instal·lació ‘Surround sounds’, un deliri joiós amb forma d’habitació fosca on l’espectador se submergeix en una tempesta visual d’onomatopeies. ¡L’onomatopeia! Ningú que tingui la representació del so per nord artístic –o un dels seus nords artístics– pot ignorar l’onomatopeia. Marclay no només no l’ha ignorat, és un dels seus temes favorits, i la mostra ho reflecteix.

Tot art exigeix la participació activa de l’espectador, i Marclay porta això a la seva màxima expressió: interpel·la el músic amateur que tots porten dins. I als professionals també: a més de ‘Chalkboard’, aquestes partitures gràfiques o els seus parents que són ‘Zoom zoom’, ‘Manga scroll’ i ‘Investigations’ seran interpretades per músics professionals mentre duri la mostra. “L’exposició pren vida a través de les performances”, va dir Marclay. Cal consultar el programa.