Decapitades i adorades

Els vianants (si l’operació es fa de dia) s’aturaran a contemplar l’espectacle, si més no, amb curiositat: assistiran a l’arribada d’uns operaris que ompliran d’arnesos l’estàtua de Lluís Companys, arnesos que es lligaran a una grua, grua que alçarà l’estàtua, estàtua que serà dipositada en un camió. "¿On va Lluís Companys?", es preguntarà algú. O amb més intenció: "¿On se l’emporten?" Les estàtues rares vegades es mouen del seu lloc, però la del president republicà ubicada al costat de l’Arc de Triomf, a Barcelona, s’apresta a fer un petit i interessant viatge, primer amb camió –la part fosca– i després –la part lluminosa– en góndola. El senyor Companys se’n va d’excursió. Se’n va a la Biennal de Venècia.

L’escultura del madrileny Francisco López assentada a l’encreuament del passeig de Sant Joan amb la ronda de Sant Pere ha sigut una de les elegides per formar part de ‘To lose your head (idols)' (‘Perdre el cap, ídols’), l’exposició que l’Institut Ramon Llull portarà a la fira artística per antonomàsia en representació de l’art contemporani català. No s’ha ficat en qualsevol empresa l’equip responsable: per reflexionar sobre la singular relació de l’home i les estàtues, tema central de l’exposició, quatre grans obres escultòriques seran traslladades a Venècia. Companys a part, el ‘Monument als caiguts’, obra de Genaro Iglesias, actualment al dipòsit municipal de l’Ajuntament de Balaguer; Record d’un malson, de Joan Brossa –el cap de Porcioles amb safata–, exposada al Museu de la Història de la Immigració a Catalunya; i el pas del Sant Enterrament del Gremi de Marejants de Tarragona, obra de Salvador Martorell. Les quatre viatjaran amb camió fins a Venècia i cobriran l’últim tram fins al pavelló català... Bé, potser no en una icònica góndola: en una barca.

El cap de Sadam

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

"Només espero que aconseguim passar sota els ponts", va fer broma el comissari de l’exposició, Pedro Azara, durant la roda de premsa celebrada aquest dilluns per donar a conèixer els detalls de la mostra. Qui és el cervell de tot plegat va explicar l’abast de la reflexió: "L’exposició se centra en la curiosa relació que tenim amb certs monuments. Independentment de la qualitat estètica de les obres, hi ha estàtues que tenen la capacitat de suscitar reaccions, i parlo de reaccions físiques, que poden anar des de l’adoració –hi ha gent que besa estàtues– fins a l’odi: llavors se les fa malbé, de fet és una constant treure’ls els ulls i decapitar-les, talment com si fossin éssers vius". 'Perdre el cap' és un capítol més, l’últim de moment, de la llarga i conscienciosa reflexió que ha dut a terme Azara sobre el tema –el tema de la imatge, de les representacions–, però, teoria a banda, hi ha una escena que pot ser que contingui tot o gairebé tot el que vol expressar la mostra.

Se li va ocórrer al mateix Azara als soterranis del Museu Arqueològic de Bagdad, el 2009. "En un racó hi havia una estàtua de bronze immensa, decapitada, que era a terra, i era la famosa estàtua de Saddam Hussein que havien fet caure després de la guerra. Llavors un dels conservadors va agafar el cap, que era en un altre lloc, i me la va estendre. I jo, que no soc creient ni res per l’estil, no vaig poder. Era un cap decapitat. Et mirava, era una cosa molt rara". A part de les quatre ja esmentades, la mostra documentarà els casos d’unes altres 11 estàtues (per exemple la recentment vilipendiada de Franco obra de Josep Viladomat; la del Born) i inclourà una ‘performance’ de l’artista Marcel Borràs, l’audiovisual ‘OJOS/OJOS/OJOS/OJOS’, d’Albert García-Alzórriz,  i un llibre que inclou diverses reflexions sobre el tema a càrrec d’artistes com Perejaume, David Bestué o Daniela Ortiz.