Olivier Schrauwen: «Tinc l'esperança de no ser tan neuròtic com els meus personatges"

El pirata que protazoniza ‘Guy, retrato de un bebedor’ (Fulgencio Pimentel) és covard, traïdor, gandul, maltractador, un antiheroi amoral que roba, captaire, no deixa de ficar-se en embolics i que no dubta a matar, torturar o deixar morir si això el beneficia. I, sobretot, és un borratxo empedreït. “No és algú amb qui me n’aniria de copes. El defugiria com la pesta”, admetia somrient el belga Oliver Schrauwen (1977) al seu pas per Barcelona fa un mes. Llavors participava en el festival Graf, ara ho fa al Comic Barcelona i porta una altra novetat molt diferent sota el braç, ‘Vidas paralelas’ (també a Fulgencio Pimentel), conjunt de relats futuristes, però no menys surrealistes, amb un peu en la ciència-ficció, que estarà disponible al festival tot i que arribi a les llibreries per Sant Jordi. 

El dibuixant, innovador autor de culte del còmic independent, gràcies sobretot al seu celebrat ‘Arsène Schrauwen’ –molt particular reflex de la peripècia del seu avi al Congo belga–, firma ‘Guy’, en el qual no falta l’humor negre, amb el tàndem de guionistes francesos Ruppert &Mulot. Amb ells va gestar l’avorrible personatge, als antípodes del John Silver de ‘L’illa del tresor’, davant d’un whisky a Hèlsinki. “Intentem posar-hi tot el pitjor i desagradable. És l’antítesi del Johnny Depp de ‘Pirates del Carib’ (dec ser una de les poques persones de la meva edat a qui li agrada la pel·lícula...). Guy vol ser un pirata però és un desastre, mai ho aconsegueix, fracassa fins i tot com a pirata”.  

No intentaven, explica, advertir fins a quin punt pot destruir l’abús d’alcohol però ho aconsegueixen. “Quan un veu un borratxo hi ha una part graciosa, còmica, com amb la borratxera de Dumbo a la pel·lícula. És un clixé. Però en realitat és una cosa molt dramàtica. Això és el que volíem transmetre”. Guy “és algú amb qui és impossible empatitzar. És antipàtic, mala persona, la caricatura errant d’un alcohòlic”. Per això, van buscar “personatges cap a qui el lector pogués tenir empatia en comptes de sentir-se en terreny hostil”. Es tracta dels seus morts o dels fantasmes dels seus morts, que l’observen rere una cortina des d’uns llimbs en el més enllà i que aprofitaran els seus moments de ‘delirium tremens’ etílic per fer que ho paguin. 

A les obres de l’autor de ‘El hombre que se dejó crecer la barba’ o ‘Mi pequeño’ sol aparèixer el vincle del fantàstic, surrealista o oníric amb la realitat. “En els meus llibres no considero res real. Sempre ha sigut així. Fins i tot quan mostro coses normals estic mostrant en realitat un món a part, amb les seves pròpies regles i normes”.

Els protagonistes dels relats de ‘Vidas paralelas’ els presta el seu cognom, però no és un recurs nou. “La primera vegada que vaig utilitzar el meu nom per a un personatge molta gent va pensar que era jo i que el personatge reflectia el que jo penso. No és així –assegura–. Crec que vaig continuar fent-ho com a psicologia inversa: si continuo posant el meu nom als personatges la gent dirà  ‘no pot ser, és mentida, no pot ser la seva personalitat’. Però no ha funcionat, la gent continua creient que soc jo. Em fa una mica de ràbia perquè tinc l’esperança de no ser tan neuròtic com els meus personatges”. 

Amant de la ciència-ficció, quan va començar tenia “la temptació de reflectir aquests mons sobre els que havia llegit”. Però al posar-se a dibuixar ‘Vidas paralelas’ es va adonar que li sortia una cosa diferent. “Tot el que succeïa en el meu món de ciència-ficció podia passar en el nostre món real i en l’època contemporània. La ciència-ficció que dibuixo són coses que em passen durant el dia a dia”. 

Notícies relacionades

25 novetats i recomanacions per al Comic Barcelona

Daniel Clowes: «Em preocupa viure en una crisi constant amb Trump»

I allà sorgeixen temes com la història d’un personatge “mediocre i gris que es creu especial perquè l’han abduït els extraterrestres, però que en realitat és un tipus comú perquè molta gent diu que li ha passat el mateix”; la reflexió sobre “com seria la humanitat si sobreviu”: “volia donar un missatge positiu però em va quedar una autèntica distopia, potser per la meva incapacitat d’imaginar una societat futura millor;” l’advertència que la humanitat està destruint el planeta o la inquietud davant de la intel·ligència artificial, que li preocupa però no li fa tanta por com la claustrofòbia que poden sentir alguns personatges, “totalment envoltats de coses i tancats en la seva pròpia ment”. 

La vella guàrdia del còmic

“Sé que hi ha una part de la generació d’autors de la vella guàrdia als quals no agrada la meva feina ni l’avantguarda, però a molta gent jove sí que li agrada”, lamenta el trencador Schrauwen, a qui li encanten els còmics de la tradició francobelga de línia clara. “Vaig créixer llegint-los, vinc d’allà. No estic intentant trencar-la. Dibuixo així perquè és la meva manera d’explicar històries”.