Anar al contingut

ENTREVISTA

Tim Burton: «Sempre vaig veure 'Dumbo' com una ànima bessona»

El director especialitzat en 'bitxos raros' estrena la seva adaptació del clàssic de Disney

Nando Salvà

Tim Burton: «Sempre vaig veure 'Dumbo' com una ànima bessona»

MARIO ANZUONI

Eduardo Manostijeras. Beetlejuice. Ed Wood. Willy Wonka. Peta Wee Herman. Jack Skellington. Sweeney Todd. Batman. Probablement a Hollywood no hi hagi cap altre director com Tim Burton tan centrat al llarg de la seva carrera a retratar éssers estranys i antisocials. I per això té sentit que Disney l’hagi escollit precisament a ell per tornar a portar a la pantalla –tot i que aquesta vegada substituint l’animació tradicional per actors i decorats reals i grans dosis d’imatgeria digital– a un dels personatges més rars del seu catàleg: Dumbo, el nadó elefant que, gràcies a les seves enormes orelles, és capaç de volar.

¿Què significava Dumbo per a vostè abans de fer-ne la seva pròpia versió?

Sempre em va semblar una de les pel·lícules més estranyes de Disney, tant pel fet d’estar protagonitzada per un elefant volador com per la tristesa que transmet. Sempre vaig veure Dumbo com una ànima bessona. Quan era nen, jo també sentia que la gent em considerava una bitxo raro. En qualsevol, si vaig acceptar fer aquesta pel·lícula és perquè vaig notar que el seu relat s’assembla bastant a la meva pròpia història amb la productora Disney.

¿A què es refereix?

Quan vaig començar a treballar-hi d’animador, fa segles, vaig tenir una sensació contradictòria. D’una banda em sentia bé al veure que la meva feina es valorava però per una altra, igual que Dumbo, em sentia un ‘outsider’ devorat per una gran companyia d’entreteniment. En el seu cas és el circ; en el meu, era Disney. Em notava tan estrany entre la resta d’animadors que de vegades m’amagava sota la taula. Però va ser positiu. En cas de no haver viscut aquesta experiència, avui no estaria aquí.

Després de tants anys i tants èxits, ¿continua sentint-se així?

Continuo sentint que no encaixo, i que la gent m’aprecia però no m’entén. Però ja fa temps que això va deixar d’importar-me, i que vaig deixar de tenir por del que els altres puguin pensar sobre la meva forma de vestir o el meu pentinat.

‘Dumbo’ retrata el circ com un lloc en què aquells que no encaixen a la societat poden trobar-se i formar una família. En aquest sentit, la seva filmografia podria considerar-se una cosa semblant a un circ.

És cert. I resulta curiós, perquè recordo que quan era un nen el circ no m’agradava en absolut. Odiava veure tots aquests animals captius i torturats, els pallassos em semblaven inquietants, hi havia un tipus que llançava ganivets... En general, em feia bastanta por.

“De nen, jo era Frankenstein, i tots els altres eren els camperols enfadats”

Vostè sempre ha dit que des de molt petit es va sentir molt a prop de personatges com Frankenstein, Dràcula o l’Home Llop. ¿Està dient que tenia afecte pels monstres però els pallassos li feien por?

Exacte. Jo vaig créixer amb aquestes criatures, eren els meus amics i m’hi sentia identificat; i, en certa manera, em van salvar la vida perquè em van fer sentir que no estava sol davant la resta del món. Jo era Frankenstein, i tots els altres eren els camperols enfadats.

Fa més de 30 anys que vostè utilitza el seu cine per explorar la figura de l’inadaptat. El que és curiós és que, en part a causa de la influència que vostè ha exercit, amb el temps aquesta figura s’ha anat convertint en un personatge típic de Hollywood. El rar s’ha convertit en la norma. ¿Què li sembla?

Jo parlava de bitxos raros perquè em sentia un d’ells, i sentir-se una bitxo raro és una cosa molt dura. Però ara ser un inadaptat s’ha convertit en una cosa ‘cool’. Però ara tots els herois dels ‘blockbusters’, i per descomptat tots els superherois, són ‘outsiders’. Quan tothom és un ‘outsider’, en realitat ningú ho és. Sí, suposo que Hollywood ha aniquilat la figura del bitxo raro.

Senyor Burton, ¿és cert que farà una seqüela de ‘Beetlejuice’?

No, ni una seqüela ni un ‘remake’. És una ‘fake new’.

¿Li molestaria que un altre cineasta fes un ‘remake’ d’alguna pel·lícula dirigida per vostè?

M’horroritzaria. Sentiria que algú m’ha robat l’ànima.

“Crec que els nens haurien d’estar en contacte amb  la idea de la mort i normalitzar-la”

I, no obstant, vostè ha dirigit diversos ‘remakes’. Sense anar més lluny, ‘Dumbo’.

Per dir la veritat, no sento que la meva versió de ‘Dumbo’ sigui un ‘remake’ de la pel·lícula animada de 1941, almenys no és el que jo he intentat fer. Es tractava més aviat d’agafar-la com a idea de partida per fer una altra cosa més adaptada als nostres temps i als nens actuals. Per descomptat, s’assembla a la pel·lícula prèvia en tant que apel·la a sentiments i emocions simples com l’alegria, la tristesa i el dolor per la pèrdua. Però, per exemple, sempre vaig tenir clar que no volia animals xerraires a la meva història, i que no inclouria la famosa escena de l’original en què Dumbo s’emborratxa amb xampany. Aquest tipus de coses ja no són acceptables en una pel·lícula infantil. Cal ser políticament correcte.

¿Sent que el cine infantil actual és massa blanc? ¿Que es preocupa massa per protegir els nens?

Alguna cosa d’això hi ha, sí, i no crec que els faci cap bé. Crec que els nens haurien d’estar en contacte amb la idea de la mort i normalitzar-la. Les pel·lícules originals de Walt Disney eren plenes de foscor i violència. Mai li va tremolar el pols a l’hora de fer que els nens ploressin i tinguessin por al cine. Els tenia molt respecte.

Vostè va créixer a Burbank, una àrea suburbana molt propera a Hollywood. ¿Alguna vegada ha sentit que va néixer predestinat a dedicar la seva vida al cine?

El cert és que no. Perquè, tot i que vivia enganxat a Hollywood, ningú ho hauria endevinat jutjant pel tipus de vida que portava. En aquest sentit, viure a Burbank era com fer-ho en una bombolla. Podria haver estat a un milió de quilòmetres d’allà i el meu contacte amb el món del cine hauria sigut pràcticament el mateix. Excepte per una visita que vam fer una vegada als Estudis Universal, la meva relació amb Hollywood tenia lloc exclusivament a través de la televisió. I ningú del meu voltant estava en el negoci. De cap manera es podia preveure que jo acabés entrant-hi.

“Donald Trump no té res d’‘outsiders’, cregui’m. En qualsevol cas seria un monstre, tot i que gens inspirador”

Des que ho va fer, pràcticament tota la seva carrera ha transcorregut en el món de la fantasia. ¿Es plantejaria fer una pel·lícula realista sobre el món actual?

Si dic la veritat, ja no sé distingir entre què és real i què no. Quan veig les notícies em sembla estar vivint una distopia de ciència-ficció.

Vostè podria fer una pel·lícula sobre Donald Trump. Al cap i a la fi, ell mateix es defineix com un ‘outsider’.

No té res d’‘outsider’, cregui’m. En qualsevol cas seria un monstre, però a mi els monstres em resulten inspiradors i ell, en canvi...

Viu a Londres des de fa molts anys. ¿És la seva veritable casa?

Com li dic, jo em sento estrany a tot arreu.