«¡Jo mai vaig dir que això no és música!»

“¿Què estem construint?”, pregunta la professora. “«¡Un laptop!”, crida una alumna, com si acabés de cantar bingo. “¡Un acústic laptop!”, el corregeix un company des del fons de la classe. Així és. Els alumnes de primer d’ESO del’Institut Vall d’Hebronporten diverses setmanes decorant una caixa de fusta amb claus, espirals de filferro, agulles de colors, sensors i cables. Avui és el dia clau. Avui connectaran els estris a uns altaveus i... potser sonen.

La professora no és una professora. És l’artista sonoraAgnès Pe. Des d’octubre, cada setmana va a l’institut amb un objectiu: esborrar-los del cap les seves idees preconcebudes sobre què és i què no és música. Un dimecres els posa els 4,33 minuts de silenci deJohn Cage i exclamen: “¡Aquí no sona res!”. O els tortura amb les tempestes de soroll del japonèsMerzbowi esclaten: “¡Això no és música!”. Un altre dimecres surten al carrer a gravar sons ambient amb els seus mòbils i a crear ritmes percudint unes tanques d’obra amb un pal. Un altre dimecres dibuixen el so amb bombolles. Un altre dimecres solidifiquen el so.

Un programa tan inusual forma part del projecteCreadors en Residènciaimpulsat perl’Institut de Culturai el Consorci d’Educaciói que des de fa una dècada introdueix l’art contemporani en els espais de docència per generar espais d’aprenentatge mutu. Perquè en aquestes classes no només creixen els adolescents. També els artistes han d’aprendre a maniobrar en funció de la reacció de l’alumnat i reflexionar sobre la seva obra. Un dia aquests perles de 12 anys li van deixar anar: “¿Per què sempre fem coses que ningú fa?”. I la profe es va quedar clavada. Aquest cap de setmana l’Agnès ha actuat al prestigiós festival anglès d’electrònica BangFace, però treballar amb alumnes també l’entusiasma. “Els trobaré molt a faltar quan acabi el curs”, afirma.

Estany, soldador i martell

“Necessito dos voluntaris”, demana l’Agnès. I aixequen la mà vuit, la meitat de la classe. L’aula és un galliner. Per bé i per malament, cap alumne vol estar quiet. “¡Jo! ¡Que així em calmo!”, suplica el comediant de l’Alejandro. La seva missió serà portar la bossa de cables al laboratori. Allà els esperen les pistoles de cola, els soldadors, l’estany i el martell. Tot això forma part de l’assignatura de Plàstica i Visual que imparteix la professoraLaura Murillo, però, a l’aconseguir que el seu institut sigui un dels 24 en els quals s’han instal·lat artistes de dansa, poesia, videoart, dramatúrgia, circ, performance i les arts plàstiques, cedeix el timó a l’Agnès, que utilitza la música com avehicle per generar en els joves una mirada crítica respecte a l’arti desenvolupar els seus propis impulsos creatius.

L’Álex, el Cristian i el Kevin s’han fet forts amb la taula de barreges i els altaveus. Manipulant l’encaix, han descobert que poden augmentar el volum dels acoblaments que causen els cables a mig connectar. No tardaran a fer-ho saber a la resta de la classe. Més volum. Més distorsió. Més aguts. Més escàndol. “¡Això sembla un terratrèmol!” deixa anar l’Álex. Sense saber ben bé com, el soroll cobra aspecte rítmic. El Cristian s’està traient de la màniga una sessió de 'discjòquei' assassí. “¿Tu no deies que això no és música?”, li retreu Murillo, lleument entusiasmada al veure com els xavals comencen a trobar els seus propis camins sense que ningú els hi marqui. “¡Jo mai he dit això!”, replica el Cristian, que en aquests moments ja se sent el Marshmello mateix.

En un altre racó del taller, diverses alumnes perden la por del soldador i l’estany. L’Anastasia amartella la seva caixa de fusta per fixar els claus al voltant dels quals col·locarà diverses gomes elàstiques. Seran la guinda del 'laptop' acústic que ha construït amb la Melanie i que, més enllà de com soni, ja és una peça artística per si mateixa: amb les seves agulles de colors, les seves espirals de diferents gruixos, els seus elements decoratius... No tots els alumnes estan concentrats. Aquestes gomes poden convertir-se en armes d’atac. Aquest penjador de fusta podria ser un arc amb què disparar fletxes invisibles. Aquest mirall podria servir per fer-se una foto amb el mòbil. El còctel d’avorriment i hormones és letal.

L’Agnès va d’un costat a un altre amb la disciplina de qui sap que han de donar-ho tot en aquestes dues hores de classe i una paciència a prova de bomba, buscant on ser més útil. Ara serra una fusta. Ara ajuda a trepar una caixa per introduir una clau de ganxo. Ara aconsella fixar aquesta altra amb més cola. No tots els alumnes estan tan interessats per les propostes de l’Agnès. Encara no són conscients de la sort que tenen de no estar asseguts davant un professor que els obliga a memoritzar la data de naixement de Beethoven.

Potenciòmetres, filtres i equalitzadors

És hora de connectar la caixa de la Damaris. Al pessigar les gomes elàstiques genera un soroll similar al que va haver de desconcertar el primer guitarrista que va endollar el seu instrument a la xarxa elèctrica. ¡Però espera! Girant els potenciòmetres, filtres i equalitzadors i pujant al màxim el fader, aquest so podria ser més potent. I aquí ningú es queixarà. Més soroll fan les obres del carrer o les cadires que arrosseguen per la classe. Cap alumne s’ha adonat encara que amb aquestes caixes d’infinites possibilitats sòniques podrien fins i tot tocar aquests ritmes reggaetònics que tant els agraden. Tot arribarà.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

“«¡Aquesta caixa és una merda!”, escup la Judith, al comprovar que el seu ‘laptop’ no sona. La paciència no és una virtut massa estesa en aquestes edats. Però llavors la Jessi gira un dels botons de la taula de barreges i lacaixa comença a emetre sons estranys. Una altra caixa llesta per matricular. L’Anastasia porta una estona amb la mirada perduda. Potser està maquinant alguna cosa més que podria fer amb el seu preciós 'laptop' acústic. Al maig tota la classe de primer d’ESO de l’Institut Vall d’Hebron oferirà una actuació al’Espai Jove Boca Nord.