'Pasionaria': una passió deshumanitzada

¿Qui no recorda la Pietat de Miquel Àngel, la imatge de mare amorosa amb el fill mort en braços? Doncs bé, la ‘Pasionaria’ de La Veronal –en el Mercat de les Flors fins diumenge 17–, se situa a les antípodes. Marcos Morau, director de la companyia i coreògraf, utilitza el lament del “Herr!” de la Passió de Sant Joan de Bach per presentar un espai públic impersonal–¿una sala d’espera?–, amb androides que enllustren el terra o controlen les instal·lacions.

Notícies relacionades

El més nou del cine espanyol es llueix al festival de Toronto

L’intens final de ‘La amiga estupenda’

El temps sembla avançar en bucles que es traven: un finestral, al fons, mostra un univers alterat (la lluna passa i retrocedeix sense ordre) i, en aquest món desnaturalitzat, l’home conviu amb els robots. Una dona, amb una màscara que oculta qualsevol expressió, apareix amb uns moviments que recorden a una Coppélia curtcircuitada. Ella, no obstant, és l’única que salva un dels molts nadons que el personal porta en capses de cartró: s’escapa amb ell per un respirador fumejant.

En aquesta peça claustrofòbica d’aires kubrickians, Morau planteja, no sense humor, interrogants sobre el futur de la humanitat, cada vegada més dependent de la tecnologia, lobotomitzada i controlada. L’expressió màxima d’aquesta transformació: els éssers amb múltiples cames i braços que apareixen al final i que es debaten, incapaços d’avançar. El més fascinant de la coreografia és el treball dels vuit fantàstics ballarins, que dominen el sorprenent llenguatge del kova, un moviment entre els passos entretallats d’un C-C-3PO de 'La guerra de les galàxies’ i la inconsistència de l’Home de Palla d’'El Màgic d’Oz'. ¡Impactant!