Anar al contingut

programa

¡Kraka-boom!: l'art de l'onomatopeia arriba al Macba

La mostra 'Composicions' dedicada al suís nord-americà Christian Marclay destaca en la programació del museu barceloní per al 2019

Mauricio Bernal

¡Kraka-boom!: l'art de l'onomatopeia arriba al Macba

No hi ha ningú mínimament familiaritzat amb el món del còmic que no associï l’aparició d’un acolorit ¡bang! en la vinyeta amb un tret eixordador, un refulgent ¡crac! amb un estrepitós xoc, un tou ¡muac! amb un petó afectuós, un expressiu ¡boom! amb una explosió i un ¡kraka-boom! amb una explosió apocalíptica. ¡Crac, pum, pow!: allà va passar de tot, i no s’ha de ser lector de còmics per saber-ho; però, a la vegada, aquest lector ho sap millor que ningú. ¿Hi ha una altra casa on l’onomatopeia hagi sigut més mimada que la llar del còmic? N’hi ha que pensen que no, com Christian Marclay, que no és un nouvingut al món de l’onomatopeia: fa dècades que l’artista suís nord-americà estudia el concepte, i crea entorn d’aquesta reflexió obres tan joioses com estimulants per a l’intel·lecte –sempre que un es vulgui aturar parar a pensar–. La instal·lació ‘Surround sounds’, inclosa en l’exposició monogràfica ‘Composicions’ que el Macba acollirà entre l’abril i el setembre d’aquest any, no només ret homenatge a la cimera de l’art de l’onomatopeia que és el món del còmic; també es considera la cimera de la reflexió de Marclay sobre el tema.

'Surround sounds' és considerada la cimera de la reflexió de Marclay sobre l’onomatopeia

És una sala fosca i silenciosa, però silenciosa només en un sentit convencional. A les parets es projecten ¡pows!, es projecten ¡rumbles!, es projecten ¡cracs!, ¡beeps!, ¡smacks!, ¡pops!, i els cracs es trenquen en trossos com correspon a un crac, i els rumbles tremolen com correspon a qualsevol rumble, i la sala està en silenci però no ho està. "Espero que no tingui epilèpsia", li va advertir una vegada Marclay a un periodista abans de fer-lo entrar en el seu cub no sonor, el seu cub de sons que no són sons que són lletres que són dibuixos i que sonen: ‘Surround sounds’ és l’oda a la representació artística de l’onomatopeia d’un home l’art del qual és sobretot una reflexió sobre els vincles entre l’art visual, el so i la música, i sens dubte una de les peces més atractives d’una exposició que a més d’instal·lacions audiovisuals inclourà pintures, collages, obres recents i d’etapes més primerenques. "És una lectura de la seva obra a través de la composició", va explicar la conservadora en cap del Macba, Tanya Barson. "La mostra examinarà l’obra de l’artista a través de la seva dedicació a la composició, en què la composició s’entén com una ordenació de sons en el temps i en l’espai, però també com a composició visual".

El minimalisme de Posenenske

Barson, el director del museu, Ferran Barenblit, i el responsable de Programes, Pablo Martínez, van presentar aquest dilluns la programació del Macba per a aquest 2019, on brillava amb llum especial l’exposició de Marclay, la primera que se celebra a Espanya en una dècada dedicada a l’artista que es va fer famós per la seva hipnòtica ‘The clock’ (que no forma part de la mostra perquè Marclay exigeix que la seva obra més cèlebre s’exposi sempre en solitari). Sobre un programa en què també destaquen la col·lectiva ‘Territoris indefinits: reflexions sobre el postcolonialisme’, entorn de temes com l’imperialisme, la descolonització, la sobirania, la despossessió i la independència, i ‘Work in progress’, una altra mostra monogràfica dedicada a l’alemanya Charlotte Posenenske –minimalisme és el seu segon cognom–, Barenblit va reafirmar els criteris que guien els responsables de fixar el rumb de la pinacoteca: "La lectura no hegemònica del món de l’art, les narratives oblidades, la participació de l’art en els processos que impliquen una progressió social i la relació de l’art amb la cultura popular".

'Manga scroll' / EL PERIÓDICO

Tornant a Marclay i la seva exploració sobre l’element visual i el sentit, ‘Composicions’ inclou altres obres celebrades i singulars com ‘Manga scroll’ (‘rotllo de paper de manga’, literalment), que és, es pot dir, una partitura feta amb onomatopeies tretes de l’univers del manga, un repertori de sons juxtaposats de manera que puguin ser interpretats. O bé ‘Vídeo quartet’, on l’artista uneix més de 700 fragments de pel·lícules que giren entorn de la música o el so i els projecta en quatre pantalles simultàniament. ¿A què sona? ¿Què suggereix? Millor no patir d’epilèpsia.