'¿Què se'n va fer, de Baby Jane?' l'obra cabdal del gran guinyol cinematogràfic

Quan es va rodar ‘¿Què se n’ha fet, de Baby Jane?’, entre juliol i setembre de1962, Bette Davis tenia 54 anys, però per al cànon d’edat imperant a Hollywood pel que fa a les estrelles femenines, la protagonista de ‘Tot sobre Eva’ ja no gaudia d’oportunitats en el cine. En aquell temps malvivia, artísticament parlant, amb aparicions televisives a ‘Caravana’, ‘Alfred Hitchcock presenta’, ‘El Virginiano’, ‘Perry Mason’ i altres sèries de la televisió nord-americana.

El seu antagonista al film realitzat per Robert Aldrich en plena febre del gran guinyol cinematogràfic va ser Joan Crawford. El cine no l’havia tractat millor. Era dos anys més gran que Davis. També sobrevivia amb algun personatge televisiu i el seu últim film important es remuntava a 1954, el memorable ‘Johnny Guitar’, la Bella i la Bèstia del cine del Far West segons François Truffaut. A diferència de Davis, Crawford ja havia treballat amb Aldrich en el melodrama ‘Autumn leaves’ (1956), en el qual va encarnar una dona de mitjana edat enamorada d’un home més jove que ella.

Crawford i Davis s’enfrontaven a l’evidència. Hollywood havia canviat d’orientació, altres actrius les havien substituït en l’imaginari popular i només els quedaven papers de dones grans i patètiques en pel·lícules no precisament de categoria A. Així va sorgir ‘¿Què se n’ha fet, de Baby Jane?’, en la qual van haver d’encarnarpersonatges estridents, gens empàtics, més majors de l’edat que tenien llavors les dues actrius, rutilants figures de l’‘star-system’ femení tot just dues dècades abans.

El rodatge, un camp de batalla

El rodatge del film va esdevenir un autèntic camp de batalla. Aldrich i la resta de l’equip van acabar desbordats per l’enemistat entre les dues antigues estrelles. Qüestió d’egos i també de supervivència emocional. Totes dues van assumir el rol de dives en una pel·lícula que era una producció en blanc i negre, de tema gairebé ‘exploit’ i amb un pressupost que no va arribar al milió d’euros.

Ja no hi havia camerinos luxosos com els d’abans, i les tornades a casa després del final del rodatge diari no eren en limusina. Aldrich es va hipotecar per pagar el film: la història perversa, inspirada en una novel·la deHenry Farrell, de dues antigues estrelles cinematogràfiques infantils que ara viuen i s’humilien juntes. Era també una crítica desmesurada i histriònica, però crítica al cap i a la fi, al Hollywood que converteix en figures decadents aquelles i aquells que han sigut els seus mites i icones.

Tensió i virulència

Davis i Crawford no ho van haver de passar gaire bé perquè, baralles entre elles a part, la pel·lícula era un reflex de la seva situació en aquell moment en la indústria del cine. Ryan Murphy, creador de ‘Nip/Tuck’ i ‘American horror story’, va escriure amb Jaffe Cohen i Michael Zam la minisèrie ‘Feud: Bette y Joan’ (2017), en la qual va desgranar la història d’aquell rodatge, aquelles relacions i la repercussió que va tenir en la carrera de les dues actrius. Jessica Lange va ser Crawford i Susan Sarandon va encarnar Davis. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Bocelli il·lumina el Sant Jordi

No tot va ser negatiu, malgrat la tensió i virulència. Davis va repetir la fórmula a ‘Canción de cuna para un cadáver’ (1964), de la mà del mateix Aldrich i ara amb Olivia de Havilland, una altra vella glòria hollywoodiana, com a oponent. Aquell mateix any, Crawford va protagonitzar ‘El cas de Lucy Harbin’, truculent film de sèrie B de William Castle en el qual va donar vida a una dona madura que ha passat 20 anys en un manicomi per matar a destralades el seu marit i l’amant d’aquest. 

Per bé o per malament, la història de Baby Jane i Blanche Hudson les va marcar a totes dues fins al final de les seves vides.