Nadine Labaki ('Cafarnaúm'): «¿D'on venen els terroristes? Els criem nosaltres»

Nadine Labaki, nascuda al Líban fa 45 anys, s’ha convertit en la primera directora d’origen àrab en ser nominada als Oscar a la millor pel·lícula estrangera. Ho ha aconseguit gràcies a ‘Cafarnaúm’, una implacable crònica en clau realista sobre els cinturons de misèria de la ciutat de Beirut explicada a través de la mirada d’un nen condemnat al desarrelament emocional i a convertir-se en una despulla de la societat. La pel·lícula, que es va presentar al passat Festival de Cannes, on va aconseguir el Premi del Jurat, va indignar una part de la crítica, que la va acusar d’efectista, mentre que una altra la va ovacionar com una de les grans obres de l’any per la seva capacitat d’extreure emocions pures i parlar dels problemes d’un país ferit a través dels seus desheretats.

¿En quin moment va decidir que volia abordar el tema de la pobresa infantil al seu país?

Cada dia veiem nens rentar els parabrises del cotxe. Ells pertanyen a una comunitat al marge de la societat, viuen a la perifèria. En realitat, són invisibles per a nosaltres. Els tenim davant dels nostres ulls, però seguim el nostre camí. Vaig començar a pensar en aquests extraradis i vaig saber que els havia d’explorar en profunditat si en volia parlar. Vaig començar a anar a les zones més desfavorides, a parlar amb la gent, a assistir als tribunals i als judicis infantils, als centres de retenció, a les presons de nens, i així va ser com va començar a prendre forma el projecte.

La pel·lícula comença amb un judici i una demanda, la d’un nen de dotze anys contra els seus pares per haver-lo portat al món. ¿Està basat en algun cas real?

Va néixer de les meves xerrades amb molts d’aquests menors. El noranta-nou per cent, quan se’ls pregunta si són feliços, contesten que no. No entenen per què estan en aquest món si els seus pares els peguen i no els donen menjar. Els nens són la part més fràgil de la cadena i mai estan representats, sempre són els adults els que parlen, sempre es tracten des d’un altre punt de vista que no és el seu i no poden expressar el que senten. Per a mi era important que tinguessin veu.

¿De quines qüestions volia parlar a la pel·lícula?

Vaig escriure el guió en paral·lel a totes les recerques que vaig emprendre. Volia parlar dels nens, dels problemes domèstics de les persones necessitades, de la identitat dels marginats, del tràfic de persones, dels refugiats, dels matrimonis concertats amb nenes petites. Llavors em vaig adonar que tot això junt era ‘Cafarnaúm’. Perquè en realitat, vivim a l’infern.

¿Què és el que més li va impressionar durant el seu procés d’investigació?

Que aquests nens no es consideressin a si mateixos persones. Em deien: “Soc una bestiola, un animal”. Nens entre cinc i dotze anys que no tenen identitat, i per això creuen que no són res. No saben ni tan sols el dia que han nascut, no tenen ni idea de la seva edat, ningú els ha felicitat mai pel seu aniversari. Són invisibles.

¿Volia retratar la situació al seu país, el Líban, o que tingués un caràcter més universal?

Jo crec que és un problema que hi ha a totes les grans ciutats i que ara s’ha agreujat a causa de l’emigració. S’ha creat un cinturó de gent que no tenen drets. ¿I què passa amb això? Que es converteix en un pou d’odi, de còlera, d’ira, de fàstic cap a l’altra societat, en la qual vivim nosaltres. I després ens preguntem d’on venen els terroristes... quan els estem criant nosaltres. El sistema cria el terrorisme, no es pot dir de cap altra manera.

En qualsevol cas, la situació del Líban s’acaba colant a la pantalla.

Entre línies pots sentir els ecos de la guerra civil, perquè mai hi ha hagut un perdó, ni d’una banda ni de l’altra, mai hi ha hagut un debat seriós sobre aquesta qüestió. Per això, els libanesos han acumulat rancor sobre això, ho porten dins, està ficat en el seu interior. I això es nota a la pel·lícula, és clar. Però la pobresa, la marginació, la misèria i l’exclusió són un problema de tots. El món no va per bon camí. I els més perjudicats són els nens, que al cap i a la fi són el futur de la nostra societat.

¿Tenia al cap alguna referència cinematogràfica quan va filmar la pel·lícula?

A l’hora de rodar no vaig tenir referents perquè va néixer del meu instint. El que sí que vaig buscar de manera explícita és que no hi hagués cap filtre entre la càmera i la realitat, que s’establís entre totes dues una relació orgànica. Per això vaig buscar actors no professionals, vam rodar al carrer sense gairebé intervencions. Mai es va dir la paraula “acció” perquè tot fos natural i espontani. Vam rodar així durant sis mesos i de tot això vam obtenir-ne 500 hores en brut.

Notícies relacionades

'Cafarnaúm': la negació de la infància

Com ser dona i cineasta àrab

¿La considera una pel·lícula de denúncia post Primavera Àrab?

Quan es va produir la Primavera Àrab vam sentir la revolució i l’esperança. Ara l’hem tornat a perdre. Per això és important obrir debats, perquè són l’única manera de generar canvis.