'Cafarnaúm': la negació de la infància

Consagrada amb el seu primer film com a directora, ‘Caramel’, l’actriu libanesa Nadine Labaki proposa en el seu tercer treball darrere la càmera una història desoladora d’infància ultratjada en un no menys ultratjat Líban actual. Ho fa amb un to entre realista i popular, apel·lant de vegades a un excés de sentimentalisme, però capturant en tota la seva cruesa les vivències mostrades.

A ‘Cafarnaúm’ són les d’un nen de 12 anys que travessa un món que ningú, i menys un de tan petit com ell, hauria de travessar. No són només la misèria, les vexacions i la violència de carrer a què s’enfronta. És també, i en un grau més gran, la relació amb uns pares que no el volen, ni a ell ni als seus nombrosos germans. El Zain, el nen, explota quan la seva germana, tan sols un o dos anys més gran que ell, és venuda com a esposa pels seus propis pares a l’individu que els lloga el cau on viuen.

Notícies relacionades

Nadine Labaki ('Cafarnaúm'): «¿D'on venen els terroristes? Els criem nosaltres»

Com ser dona i cineasta àrab

El viatge del nen després de la seva fuga, sobretot les escenes al parc d’atraccions on busca refugi, apel·len a un sentit directe de la realitat bastant notable. Compten, a més, amb l’espontaneïtat en cada gest del petit Zain al-Rafeea, una d’aquestes troballes de càsting sense la qual la pel·lícula no funcionaria tan bé.

Però tot està explicat en retrospectiva a partir d’una situació sorprenent i atroç. En la primera seqüència, el Zain camina emmanillat per les dependències de la miserable presó de la ciutat, arriba a la sala del tribunal i recorda al jutge perquè és allà i quina és la seva demanda: vol que jutgin els seus pares per haver-li donat la vida i perquè no puguin crear cap existència més. Tot el que ve després en el relat és fins i tot comprensible després d’una confessió tan descarnada. És el final de la infància, si és que el Zain ha sigut nen alguna vegada.