Com ser dona i cineasta àrab

Nadine Labaki és un dels rostres més coneguts d’una nova generació de dones cineastes que a diversos països àrabs estan començant a utilitzar el cine no només com un medi d’expressió per alliberar la seva interioritat i exposar els seus sentiments i frustracions, sinó també com una arma política i social. 

Per arribar a posar-se darrere de la càmera han hagut d’enfrontar-se a molts tabús i trencar barreres d’intolerància i masclisme. Algunes ja tenien referents previs als seus països d’origen, mentre d’altres s’han erigit com a pioneres dins de les seves respectives cinematografies. És el cas d’Annemarie Jacir, que es va convertir en la primera directora palestina a rodar una pel·lícula el 2007 gràcies a ‘La sal de este mar’,dedicada a les víctimes de la Nakba i la matança de Dawayira. La recuperació de la memòria històrica és un dels grans temes que es tracten a la pel·lícula, però també la necessitat de recuperar la identitat i les arrels. 

Símbol de la dona palestina sotmesa

Mai Masri portava des dels anys 80 fent treballs documentals marcats per un fort compromís. A la primera Intifada va conèixer la història d’una professora que va donar a llum el seu fill dins d’una presó d’Israel emmanillada i envoltada de soldats armats. Aquesta imatge es va convertir per a ella en un símbol de la dona palestina sotmesa i humiliada i d’allà va sorgir el germen per a la seva aclamada pel·lícula ‘3000 Nights’ (2015). 

Una altra precursora és Haifaa Al Mansour, a més, per partida doble: La seva opera prima, ‘La bicicleta verde’ (2012) es va convertir en el primer llargmetratge rodat íntegrament a l’Aràbia Saudita i el primer dirigit per una dona. Una pel·lícula en la que a través de la mirada d’una nena d’11 anys es posa de manifest la repressió a què ha de fer front la població femenina des de la infància a través de tota una llarga llista de prohibicions. 

El 2014 es va produir una altra fita, la primera nominació a l’Oscar que ha tingut Netflix la va aconseguir l’egipcioamericana Jehane Noujaim pel documental ‘The Square’. La directora, amb càmera a la mà, va sortir al carrer per radiografiar en directe els diversos esdeveniments que van tenir lloc al voltant de la plaça Tahrir, un del cors de la Primavera àrab. El resultat, un document històric imprescindible i una reflexió sobre el poder de les imatges a l’hora de registrar els canvis del nostre temps per evidenciar les injustícies. 

A Tunísia

A Tunísia trobemLeyla Bouzid i Kaouther Ben Hania, dues magnífiques cineastes que a les seves pel·lícules s’encarreguen de destapar com la corrupció o els abusos policials. A ‘As I open my eyes’ (2015) una jove a punt d’entrar a la universitat que canta lletres compromeses amb un grup de música serà detinguda pel servei secret per comportament impropi. Bouzid retrata una joventut amenaçada, que ha de sotmetre’s si vol sobreviure enmig d’un panorama reprimit, hipòcrita i hostil. Encara més incòmoda és ‘The Beauty and the Beast’ (2017), de Ben Hania, una dissecció al voltant de la por, en què seguim el calvari d’una jove que intenta posar una denúncia després d’haver sigut violada per uns policies i que, al llarg del seu periple rebrà amenaces, patirà humiliacions i fins i tot violència física. 

Notícies relacionades

'Cafarnaúm': la negació de la infància

Nadine Labaki ('Cafarnaúm'): «¿D'on venen els terroristes? Els criem nosaltres»

La setmana passada s’estrenava ‘Sofia’, de la marroquina Meryem Benm’Barek, una devastadora pel·lícula de denúncia contra el règim del país, el poder econòmic i l’egoisme social en què una jove dona a llum un nadó sense estar casada, una cosa que està penada per la llei. 

Hi ha una cosa que tenen en comú totes les dones protagonistes que apareixen en aquestes pel·lícules: la seva resistència. Són rebels, són contestatàries en un món en què no es poden expressar amb llibertat, i tot i així no es rendeixen, tot i que ho tinguin tot en contra continuen lluitant sense parar contra l’opressió i el jou del sistema patriarcal que les asfixia.