Anar al contingut

EPISODI DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

La història dels Ritchie Boys, els interrogadors jueus de nazis

'Hijos y soldados', del periodista Bruce Henderson, rescata les històries dels jueus alemanys que després de fugir de Hitler van tornar amb les tropes dels EUA per lluitar contra el Tercer Reich

Anna Abella

La història dels Ritchie Boys, els interrogadors jueus de nazis

"Els jueus no tenen dret a viure a Alemanya", va etzibar Curt Bruns, capità de la Wehrmacht i fervent nazi, a Murray Zappler i Kurt Jacobs, a qui diversos soldats alemanys acabats d’alliberar havien identificat com els "jueus de Berlín" que els havien interrogat dies abans a la regió belga de les Ardenes, el 1945, després de la famosa i sagnant batalla. De res va servir a Zappler i Jacobs pertànyer a la 106a Divisió d’Infanteria americana, tenir la nacionalitat nord-americana i pregar que se’ls tractés com a presoners de guerra. Van ser separats del seu grup, que s’havia rendit poc abans, portats a un descampat i afusellats per l’esquena.

Zappler i Jacobs van ser dos dels prop de dos mil joves soldats jueus alemanys que se’ls va conèixer com a Ritchie Boys, graduats en el camp secret d’ensinistrament dels serveis d’intel·ligència dels EUA, a Maryland, i que, nascuts i criats a Alemanya, van fugir de l’assetjament del Tercer Reich per tornar d’adults a lluitar contra Hitler. 

"Lliuràvem una guerra nord-americana i, alhora, una altra de molt personal. Treballàvem més dur del que qualsevol hagués pogut impulsar-nos. Érem creuats. Aquesta era la nostra guerra. Teníem que derrotar els nazis", assenyala Guy Stern, un dels sis supervivents a través de les veus del qual i de testimonis de primera mà el periodista i escriptor Bruce Henderson rescata en 'Hijos y Soldados’ (Crítica) la seva història, una de les més oblidades de la segona guerra mundial

Demostració pràctica de la salutació nazi a Camp Ritchie  / EXÈRCIT DELS EUA

Molts d’aquells "nois del camp Ritchie" s’havien escapat d’Alemanya sent nens i adolescents després de la Nit dels vidres trencats, el 1938, quan els nazis van obrir sense embuts la veda per a la persecució de jueus. Havien deixat enrere les seves famílies i no n’havien tornat a saber res fins després de la derrota nazi. Refugiats als Estats Units, coneixien perfectament "el llenguatge, la cultura i la psicologia" de l’enemic. I tenien la millor motivació per tornar a Europa i combatre Hitler: "No només els animava el patriotisme que sentien cap al seu nou país, sinó el fet de venjar-se personalment", explica Henderson al llibre. Els nord-americans aviat van veure en ells un potencial perfecte per modelar i per convertir-los en experts interrogadors de presoners de guerra alemanys i per recollir informació tàctica. 

Després de completar l’ensinistrament a Camp Ritchie van ser repartits en petits grups d’elit d’entre quatre i sis homes dins de les unitats de combat de l’Exèrcit dels EUA. Van participar en el desembarcament de Normandia, van avançar amb el general Patton per França, van arribar a les Ardenes i van descobrir amb els seus propis ulls l’horror de l’Holocaust entrant al camp de Buchenwald, un dels primers en ser alliberats pels aliats, i on un d’ells, Manny Steinfeld, va témer trobar la seva mare i la seva germana entre els centenars de cadàvers.  

Pràctica d’interrogatori de presoners alemanys a Camp Ritchie  / EXÈRCIT DELS EUA

Abans de tornar a Europa, qui ja havia patit personalment el que era un camp de concentració era Martin Selling, que el 1938 va ser arrestat en la Nit dels Vidres Trencats i enviats a Dachau, el primer creat pels nazis, ja amb el cínic cartells d’'Arbeit macht frei' (El treball us farà lliures). Rere els seus filats, un cosí seu només havia sobreviscut tres mesos el 1933. Alliberat mesos després, va aconseguir emigrar als Estats Units. La seva primera motivació era "tornar i venjar-se físicament i emocionalment en els soldats del Tercer Reich" però quan es va trobar davant d’ells, interrogant-los, va descobrir que en realitat no era tan "mesquí ni rancorós". 
    
No obstant, no tolerava "les rèpliques insolents o les lliçons dels nazis més acèrrims, en particular les dels membres de les SS" que, com apunta el seu company Werner Angress "exhibien l’arrogància de la suposada raça superior". Davant d’ells, Selling no dubtava a deixar caure que havia estat a Dachau. Sabien de què parlava: la majoria començava de seguida a respondre les seves preguntes. Un d’ells es va espantar tant "que va perdre a l’acte el control dels seus esfínters". 
 
La prepotència d’un SS també va acabar amb la paciència de Stephan Lewy, que orfe de mare havia sigut enviat pel seu pare a França després de l’assalt nazi a l’orfenat berlinès on estava internat. A un ‘mut’ comandant nazi arrestat, que portava amb si una carta on prometia llançar "de tornada a l’oceà a aquestes mones arrogants i bocamolles del Nou Món", li va obligar a cavar la seva pròpia fossa i a escriure el seu nom a dos taulers que havien de formar la creu de la seva tomba. I va parlar; tot i que Lewy, confessa, no es va sentir "orgullós" d’aquest "maltractament psicològic", ja que, com responia Angress als presoners que li preguntaven si els torturaria o afusellaria: "No, al cap i a la fi, no som nazis".   

Manny Steinfeld (dreta) dona la mà a soldats soviètics a Grabow (Alemanya), el 3 de maig de 1945.  / ARXIU FAMILIAR

A Angress el seu pare li havia aconseguit un aval per viatjar a Amèrica el 1939, després de fugir amb la seva mare i germans a Amsterdam, abans de l’ocupació alemanya. A les Ardenes, un coronel nouvingut es va adonar del seu accent alemany i va manar arrestar-lo convençut que era un espia. No era la primera vegada que els Ritchie Boys tenien problemes o havien de suportar les "burles i desconfiances" dels soldats del seu propi Exèrcit pel seu origen germànic. Pitjor ho va passar Victor Brombert, que després de desembarcar a Omaha, va estar a punt de ser afusellat pels del seu propi bàndol en un control de carretera perquè els soldats van detectar el seu accent, van creure que era un alemany amb uniforme nord-americà i ell no va saber respondre’ls qui havia guanyat aquell any la sèrie mundial de beisbol...   

"Érem brillants i estàvem al servei de la causa, en la majoria dels casos no érem guerrers experts ni per indici, però no hi ha dubte que ens vam entregar de cor al que fèiem", resumeix Brombert, que havia desembarcat a Omaha i arribat fins a Aquisgrà, a la frontera alemanya. Un exemple de l’enginy que van desplegar va ser Guy Stern, qui amb el seu col·lega Fred Howard, va inventar una estratègia infal·lible per fer parlar els interrogats: com el que més temien els nazis eren els russos, es va fer passar pel comissari soviètic Krukov, que els amenaçava de deportar-los a Sibèria. Funcionava. També van utilitzar presoners alemanys comunistes o de provat antinazisme com confidents infiltrats que treien informació de la resta. Un d’ells va ser qui va denunciar el crim de guerra contra Zappler i Jacobs.      

A mesura que els aliats penetraven a Alemanya, explica Stern, tenien més guàrdies de camps de concentració entre els presoners a interrogar. "No volien o eren incapaços d’entendre l’enorme dimensió dels seus actes i es negaven a acceptar qualsevol responsabilitat". Molt pocs dels Ritchie Boys van tornar després de la guerra al seu país natal. Alguns, com Lewy, es van dedicar a explicar les seves experiències en instituts. "Potser si prou persones ens escolten, la història no es repetirà. Només desitjo que hagin après la lliçó".