El dia que els Beatles van pujar a les altures

Feia més de dos anys que no trepitjaven un escenari, farts del desfici de la gires i que la cridòria dels fans els impedís sentir-se quan tocaven, i es trobaven en un encreuament de camins quan van tenir una idea: un concert únic i singular, potser en un barco, o al londinenc Roundhouse, o en un amfiteatre romà a Tunísia, o a les dunes del Sàhara. Sospesant pros i contres, es van decidir per un camí més fàcil: “¡Pugem al terrat!”. I així va néixer una de les extravagàncies llegendàries del rock, el que seria últim concert, o alguna cosa així, dels Beatles, el 30 de gener del 1969.

Un episodi amb què la banda va provar desesperadament de salvar-se, superant les diferències personals i les friccions amb el món exterior. Anant a les arrels: cap allà apuntava ‘Get back’, cançó que havia de donar títol al disc i el documental que serien coneguts amb un altre nom: ‘Let it be’. Cruesa rockera dalt de l’immoble que allotjava la seva discogràfica, Apple, al número 2 de Savile Row, centre de Londres.

Els abrics de les dones

Només van haver de pujar cinc pisos per recordar al món que continuaven sent un grup. Els va acompanyar el teclista Billy Preston, que atribueix a John Lennon la idea. D’altres apunten aRingo Starr, o el gerent d’Apple, Ken Mansfield. Era una tarda freda de gener, i Lennon va agafarl’abric de pells a Yoko Ono, i Ringo Starr es va posarl’impermeable vermell de la seva dona, Maureen.

Així van arrencar amb ‘Get back’ (dues preses), a la qual van seguir peces com ‘Don’t let me down’, també acabada de gravar, i un rescat dels inicis del grup, ‘One after 909’. A càrrec de la gravació estava Alan Parsons, que estava canviant de cinta quan els Beatles van joguinejar amb una versió de l’himne britànic, ‘God save the Queen’.

Mentrestant, al carrer, s’acumulaven transeünts desorientats. Inevitablement es va personar la policia, que va pujar al terrat i va forçar el final de la funció. Lennon la va rubricar amb ironia, agraint la seva presència: “Espero que hàgim passat la prova”.

Desallotjament sense coces

Els agents van actuar amb maneres civilitzades, per a decepció de Ringo Starr, com reconeixeria tres dècades després en el llibre-confessionari ‘Anthology’. “Quan van aparèixer estava tocant i vaig pensar: ‘¡oh, perfecte! Tant de bo se m’emportin arrossegant’. Volia que els policies em traguessin de mala manera –¡fora aquesta bateria!– perquè ens estaven filmant i hauria quedat fantàstic veure’ls donant coces als timbals”. No va ser el cas.

El concert va durar 42 minuts, dels quals 21 van anar a parar al documental ‘Let it be’, excloent-ne les preses duplicades i les informalitats com la picada d’ullet a la cançó tradicional irlandesa ‘Danny boy’. El metratge va retratar el grup en el cor de la seva crisi interna, encallat en unes sessions que Lennon, contra el desig de McCartney, entregaria al productor Phil Spector. Encara hi hauria temps i ànim per a un últim intent de recuperar la vella camaraderia amb ‘Abbey road’, cita final amb George Martin.

Un ‘freak show’ errant

Però el grup havia arribat fins allà després haver-se convertit en “un ‘freak show’”, arribaria a dir Lennon. “Els Beatles eren el xou i la música no tenia res a veure amb això”. Punt d’inflexió: estiu del 1966, quan van sortir d’una visita a les Filipines poc menys que en globus, multats i amenaçats per plantar a la primera dama Imelda Marcos, que volia dinar amb ells.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Mentrestant, la frase “som més famosos que Jesucrist” els havia posat en el punt de mira del Ku Klux Klan, i els seus concerts, amb amplificadors Vox ofegats per la cridòria dels estadis, eren frustrants. L’última estació va ser San Francisco, el 29 d’agost del 1966. Al tornar a Londres tots quatre tenien decidit el seu adeu a les gires.

Ara, 50 anys després, el concert de la teulada queda com un símbol de la determinació de l’artista davant el seu destí i de la complexa gestió emocional del fenomen de la fama. No van ser els primers (abans que ells, Roberto Carlos i Jefferson Airplane es van enfilar als terrats) ni els últims (els imitarien U2, Red Hot Chili Peppers i fins i tot Sopa de Cabra), però sí, potser els més carregats de raons.