Gaudí 2019: premis en temps de crisi del cine (en) català

Els prolegòmens d’aquesta edició dels premis Gaudí han vingut marcats per les informacions sobre la crisi del sector, tant a nivell de producció com de resultats a la taquilla. El cine català (o el cine en català) està avui una mica pitjor que fa uns anys. No deixa de ser paradoxal tenint en compte els bons films que s’han realitzat i la presència d’uns quants directors i directores (Isaki Lacuesta, Carla Simón, Elena Martín, Meritxell Colell, Marc Recha) entre els millors exponents de noves línies de treball prou interessants per acontentar públics diferents. A Madrid, fa dues dècades, no van acabar d’entendre el que es proposava des del cine català a través del treball amb la ficció i el documental, i alguns d’aquells títols firmats perJoaquim Jordà, José Luis Guerin o Isaki Lacuestavan establir les bases d’una manera d’entendre el cine que ha funcionat molt bé en contextos i països d’allò més divers.

La diferència de l’idioma (els films parlats en català i els realitzats aquí però dialogats en altres llengües, bàsicament el castellà) possibilita aquesta estranya situació, de vegades digna de la història de Jekyll i Hyde, en què competeixen vuit pel·lícules en dues categories diferents. De fet, ‘Petra’, de Jaime Rosales, té diàlegs en castellà i altres en català, així que posats a repartir, hauria d’haver estat a les dues categories com ho està ‘Roma’ a les nominacions als Oscar com a millor pel·lícula i com a millor pel·lícula de parla no anglesa. El cine no pertany a cap llengua, per això, encara, el seu caràcter universal.

La guanyadora del Gaudí al millor film és ‘Les distàncies’, segon d’Elena Trapé (el primer, ‘Blog’, realitzat fa vuit anys, em sembla molt més aconseguit). Narra la relació entre cinc personatges al Berlín actual. Tampoc passa a CatalunyaEntre dos aguas, la pel·lícula rodada a la Isla de San Fernando de Cadis, que ha obtingut el Gaudí a la millor pel·lícula de parla no catalana.

Lacuestatorna als personatges de ‘La leyenda del tiempo’ i aconsegueix una altra de les seves millors experiències al terreny de la no-ficció, que no exactament documental. La pel·lícula ja va guanyar la Concha d’Or en l’última edició del festival de Sant Sebastià i és nominada als Goya. El seu cine no té fronteres ni límits, ja siguin artístics o geogràfics.

Normalització paritària

Notícies relacionades

'Entre dos aguas', d'Isaki Lacuesta, arrasa als Gaudí amb set premis

Set noves produccions en la temporada del Liceu

De fet, l’Acadèmia del Cinema Català hauria de reflexionar sobre tot això, tot i que li permeti cada any nominar més pel·lícules en el seu conjunt amb el pretext de les llengües utilitzades. Les quatre parlades en català han tingut una difusió menor, i no sempre és per temes idiomàtics, fet que, cert, no permet competir en les mateixes condicions a Espanya: ‘Formentera Lady’, ‘Les distàncies’, ‘Yo la busco’ i ‘Jean-François i el sentit de la vida’. Les de llengua no catalana (‘Entre dos aguas’, ‘Petra’, ‘Viaje al cuarto de una madre’ i ‘El fotógrafo de Mauthausen’) han tingut, no totes, una mica més de tirada i han participat en certàmens de signe diferent: ‘Petra’, sense anar més lluny, va ser a Cannes.

Més enllà de consideracions estrictament cinematogràfiques –però d’innegable valor a l’actualitat, si és que la normalització es fa realitat a tots els àmbits–, és interessant que d’aquestes vuit pel·lícules la meitat estiguin realitzades per directores (Elena Trapé, Mar Targarona, Celia Rico i Sara Gutiérrez Galve). No ho hauríem d’aplaudir avui perquè hauria de ser una cosa absolutament normal. Però si és la producció, distribució i exhibició (a més del talent, clar) el que no es normalitza, de poc servirà que hi hagi paritat en una indústria on és tan difícil trobar-la.