L'arquitectura catalana triomfa a l'estranger impulsada per la crisi a Espanya

Dues obres amb la mateixa firma que opten al premi Mies van der Rohe no és habitual. Però els joves de l’estudi sabadellenc Harquitectes ho han aconseguit. HarquitectesHo han fet amb la vivendaCasa 1413i el centre cívicLa Lleialtat Santsenca, a Ullastret i Barcelona, respectivament. "L’elecció de dues obres d’un mateix estudi és estrany. Ha passat alguna vegada però és estranyíssim i més en aquesta fase de la selecció avançada on només queden 40 obres". Paraula d’Ivan Blasi, responsable de premis i programes de la fundació que porta el nom de l’arquitecte alemany que promou el guardó, que sigui dit de passada, és a Europa el que el Pritzker és al món: un gran reconeixement per als arquitectes que el reben. Se celebra cada dos anys i les construccions seleccionades són proposades pel sector i escollides després per un jurat variat però relacionat amb qualsevol dels camps de l’arquitectura, de la crítica a la docència, passant per la mateixa pràctica. Ben aviat, a mitjans de febrer, es decidiran les cinc finalistes, i a l’abril se’n coneixerà el guanyador.

Els del Vallès no són els únics catalans a la llista, els acompanyen RCR, amb la nova biblioteca de Gant (Bèlgica) i BAAS arquitectura, amb la Facultat de Ràdio i Televisió de Katowice (Polònia). Els primers van rebre el Pritzker el 2017, i el segon ja ha guanyat aquest any tres guardons polonesos per la seva obra. El reconeixement recent del sector a l’estranger no s’acaba aquí: el 2018, Batlle i Roig Arquitectes es van endur el premi Paisatge de l’Any, per un projecte a Igualada, del World Architecture Festival (WAF). I el Mies van der Rohe del 2015 va ser per a un altre estudi establert a Barcelona: Barozzi/Veiga, per la Filharmònica de Szczecin (Polònia). Aquest any l’arquitectura catalana suma, en total, el 10% de les nominacions del premi. Amb tot això la pregunta és gairebé obligada: ¿L’arquitectura catalana està més valorada fora ara que abans?

Més visualització que abans

La resposta es mou entre el sí i el no. O sigui, el seu prestigi és innegable, però sempre ha existit. "Sempre ha tingut gran acceptació, de fet, molts turistes venen per Gaudí i el modernisme. I els arquitectes catalans sempre han estat en estret contacte amb les noves tendències europees. ElGATPACva sorgir pel vincle amb el racionalisme i Le Corbusier. Josep Lluis Sertva ser professor a Yale i degà de Harvard. El mateix es pot dir delGrup R o de José Antonio Coderch,gran amic de Gio Ponti i Alberto Sartoris. O d’Enric Miralles  i el seu edifici per al Parlament escocès", apunta Assumpció Puig, degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC).  Tot i que l’obtenció del premi Pritzker per part de RCR (Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta) potser ho famés visible. “És com quan el cine iranià comença a ser premiat i la gent comença a fer cas a les pel·lícules del cine iranià”, continua Puig.  

També hi ha ajudat la gran visualització actual de l’arquitectura catalana la crisi, ja que ha accentuat el fenomen i ha provocat que molts professionals del sector s’internacionalitzessin i busquessin feina fora de Catalunya, uns presentant-se a concursos, d’altres associant-se o obrint despatx a l’estranger i uns tercers saltant a la docència. Allà hi ha Eva Franch, la primera dona a dirigir l’Architectural Association de Londres, la prestigiosa escola on s’han format referents tan reconeguts com Zaha Hadid i David Chipperfield. "¿Què vol dir això? Que els arquitectes catalans sempre hem tingut la inquietud d’estar en les teories més innovadores de l’arquitectura", afirma la degana. Inquietud i una manera pròpia de fer les coses, perquè malgrat l’heterogeneïtat hi hatrets que defineixen la creaciófeta des d’aquí: "La singularitat és que mirem l’entorn i donem una resposta des de l’entorn". Valen com a exemples Flores i Prats i la seva reforma de la Sala Beckett, Bosch Capdeferro i el seu projecte Casa Collage, i els edificis nominats d’Harquitectes i Baas arquitectura. Totstreballen des de les preexistències,des d’un edifici ja aixecat al qual no esborren la memòria.

Creixement vegetatiu

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

La mestria i el coneixement dels materials és un altre dels trets de l’arquitectura d’aquí. Això ve donat pels estudis: tècnics en molts vessants. "No necessitem tercers per avalar els projectes executius: instal·lacions, estructura, façanes..., en altres països són imprescindibles. Nosaltres estem ficats en la construcció per la perícia que portem dins. I això ajuda a sortir i a ser referents en alguns temes", continua Puig que remet al projecte de La Lleialtat Santsenca d’Harquitectes com a exemple: “Tenen una mirada sobre l’edifici d’una perícia total, saben apreciar-ho tot, fins a l’últim detall”. Un valor molt apreciat des de fora. El‘less is more’(menys és més) encunyat per l’arquitectura racionalista és un altre dels trets dels professionals d’aquí: “Una tradició que arrosseguem des de fa temps i l’hem adaptat. L’arquitectura catalana pensa en el benestar de les persones però no des de la sumptuositatsinó des de la il·luminació, els volums, l’orientació, els materials, les preexistències...", argumenta la degana.

Una tradició valorada fora i poc practicada a casa. No per falta de ganes, sinó per la persistència de la crisi. El sector català continua sense sortir de la crisi, el 2018 s’han visat 4,5 milions de metres quadrats, un 50% del visat el 1993, abans de disparar-se, el 2006, i després estavellar-se, el 2008. "Des d’aleshores el creixement és vegetatiu". Però hi ha sortida: “Implicar-se en els nous reptes”, que no són res més que rehabilitar els edificis per adequar-los a la sostenibilitat i les noves necessitats de la societat. Mentrestant, el sector es vanagloria que "l’arquitectura catalana triomfi fora i sigui premiada".