La triomfal tornada de 'Butterfly' al Liceu

Va tornar al Liceu l’esteticista ‘Madama Butterfly’ estrenada el 2006 per Moshe Leiser i Patrice Caurier, reposada el 2013, i per qui ja han desfilat un gran nombre d’intèrprets de l’obra mestra de Puccini. Un títol tan popular implica programar moltes funcions, el que obliga a comptar amb un ampli contingent d’especialistes. És així com, després de l’estrena a càrrec de Fiorenza Cedolins, Richard Leech i Carlos Álvarez, també han reviscut aquest muntatge a La Rambla cantants de tant prestigi com Cristina Gallardo-Domás, Aquiles Machado, Daniela Dessì, Fabio Armiliato, Joan Pons, Liping Zhang, Hui He, Roberto Alagna, Ermonela Jaho, Jorge de León, Àngel Òdena, Patricia Racette, Stefano Secco o Roberto Aronica. Una constel·lació als qui es van unir, en l’estrena de dissabte, la soprano armènia Lianna Haroutounian, la mezzo valenciana Ana Ibarra i el baríton d’Úbeda Damián del Castillo, amb un Jorge de León que repetia com Pinkerton.

Igual com els seus il·lustres predecessors, els nous i aplaudits protagonistes –la funció va acabar amb part del públic posat dret– van patir la mateixa tortura a la qual aquesta coproducció amb el Covent Garden ve condemnant els seus intèrprets des de la seva primera representació: un so sec i, sobretot, sense projecció, que obliga el director musical –en aquest cas un molt equilibrat Giampaolo Bisanti– a grans esforços per equilibrar les veus solistes amb la densa i colorista orquestra pucciniana, tot i que –igual com les batutes que han dirigit el muntatge– no sempre s’aconsegueix.

Esforç addicional dels solistes

Sense escenografia corpòria i oberta a la gran torre escènica del Liceu, la proposta impedeix que les veus es projectin correctament a la sala quan no es mouen per la boca de l’escenari, gairebé eliminant els molts i vitals interns d’aquesta obra, des de l’entrada de Butterfly –que, a més, la malvada direcció escènica obliga a la protagonista i al reduït cor que l’acompanya a cantar fora d’escena– fins a les últimes exclamacions de Pinkerton, a qui també se li veta l’entrada a l’escenari en els últims compassos.

Això es tradueix en un esforç addicional dels solistes, que empenyen més del compte o que, de no fer-ho, només es projecten bé determinades notes, com li va passar a Lianna Haroutounian, que va construir una Butterfly gairebé perfecta tant vocalment com escènicament, però que no sempre va poder lluir el seu centre i els seus greus. Això de Jorge de León és d’un altre planeta, ja que la seva potència canora gairebé sempre supera els obstacles de la proposta, convencent una vegada més com un Pinkerton cruel i irresponsable. Damián del Castillo va aprofitar l’oportunitat que se li va donar cantant i movent-se com un Sharpless segur i convincent, els tres molt ben secundats per una Suzuki commovedora a càrrec d’Ana Ibarra.