Dyango, el suau 50è aniversari del rei de cors

Amor perdut i amor enaltit, sublimat o banyat en brandi, romàntic o filial, enyorat o sospirat. Les cançons de Dyango passen en un moment o un altre per tots aquests ports i arrosseguen el públic a un estadid’emocions a flor de pell però d’extrema suavitat. Senyor cantant a la manera clàssica, fa 50 anys que Dyango utilitza la seva veu per dir i acompanyar una audiència que ha crescut amb ell i que aquest dijous li va venir a retre homenatge al Palau.

Concert generós, superant les dues hores a través d’un riu de tonades amb contorns amables, on els vèrtexs tendien a suavitzar-se per la naturalesa vocal de Dyango i pel tractament instrumental: un sextet que va incloure dos teclistes i un saxofonista que replicava el seu cant amb envoltants filigranes. Van entrar tots al galop amb ‘Un amor tan grande’, entre estrofes condescendents dedicades a l’amant extraviada(“el sexo sin amor te hace sentir peor”, adverteix la lletra) i fent-la lliscar cap a la lloa a la llarga fidelitat en ‘Cómo han pasado los años’.

El riure i el plor

Dyango va representar una manera d’estar a l’escenari, d’extrema serenitat i amb un domini del gest, anant del riure a la frontera del plor, col·locant-se el micro al pit i permetent-se comentaris xocants, com quan va retreure als seus familiars que aquests dies l’haguessin importunat per exigir-li entrades (“i que siguin per a la fila 2, ¿eh?”). Pròxim i al seu aire, va posar a la seva boca les estrofes de gèneres que l’han fet ser qui és, com el tango: de ‘El día que me quieras’, recordant Gardel, a un ‘Naranjo en flor’ molt expressiu, tot i que, hum, el bandoneó fos suplert pel sintetitzador.

I el bolero: ‘Alma mía’, de la mexicana María Grever, que va cantar un dels seus ídols, Lucho Gatica. “El primer que ens va introduir a les Amèriques i l’únic que va triomfar al Brasil”. Un primer ‘medley’ el va portar fins a ‘Alma, corazón y vida’ i un altre tango de capçalera, ‘Nostalgias’, i el segon, aquest a veu i piano, es va centrar a les seves peces en català. “No quiero perder ningún pañuelo”, va fer broma, presagiant episodis lacrimògens, abans d’entonar ‘La mare’ i ‘Rosó’. Més emocions profundes, en un altre ordre, amb ‘Som més que un club’, una cançó la lletra de la qual va escriure Joaquim Maria Puyal i que proclama l’adhesió a un destí comú “tant si és vol com si no és vol”.

Més enllà del temps

Notícies relacionades

Un segle de ‘La senyora Dalloway’

Antonio Orozco: "Ningú em pot fer més mal que jo mateix, és impossible"

La cançó romàntica superlativa, més enllà del temps i l’espai, es va obrir pas amb ‘El que más te ha querido’, ovacionada des de les seves primeres notes i que Dyango va recórrer amb veu temperada i en el seu punt de fogositat. Floretes esquitxant les taules. “No, no soc el millor... O potser sí”, va replicar somrient amb picardia. “¡L’Argentina t’estima!”, es va sentir des d’un altre angle.

Temps de visitar‘monsieur’ Aznavour i la malenconia de ‘Venecia sin ti’, i de desenfundar el violí, l’instrument que, juntament amb la trompeta, el va acompanyar en els seus anys de conservatori. Amb ell va traçar una sanefa vagament oriental que ens va conduir a ‘Esta noche quiero brandi’ (perquè “lo que no cura el tiempo lo dormirá el alcohol”), camí d’un ‘Corazón mágico’ amb el qual Dyango es va reafirmar una vegada més, i ja van 50 anys, com un gran sentimental.