Europa es rendeix a Pawel Pawlikowski

El director polonès obté quatre premis a la gala de l'Acadèmia Europea del Cine gràcies a Cold War, entre ells Millor Pel·lícula i Millor Director

20181216 418759 premioscineeuropeoe 1 1 / periodico

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

El que ha passat aquesta nit al Teatro de la Maestranza de Sevilla no s’havia anunciat per endavant, però ja se sabia. Estava cantat que la gran triomfadora de la 31a edició dels Premis de l’Acadèmia Europea del Cine (EFA) seria Cold war, del polonès Pawel Pawlikowski, i per dos motius principals. El primer, que la major part d’acadèmics procedeixen o bé d’Alemanya o bé de països en la seva òrbita, i això inevitablement dona a les pel·lícules procedents d’aquesta zona més possibilitats de triomf –sense anar més lluny, la vicepresidenta de l’organització, Agnieszka Holland, és compatriota de Pawlikowski–; el segon és que és la millor entre totes les aspirants, i de llarg.

Explicada en poques paraules, la guanyadora no sona a res particularment extraordinari: és una història d’amor en temps de tumult. Hi ha diverses coses, no obstant, que la fan especial. Aquesta precisió narrativa que li permet no tenir ni un pla ni una línia de diàleg de més; aquestes composicions enlluernadores; aquesta capacitat per aconseguir demolir-nos emocionalment sense necessitat de fer trampa. Podríem seguir, però no diríem res que els qui l’han vist, i a Espanya ja va pels 1.300.000 espectadors, no sàpiguen ja. Sigui com sigui, considerant que els quatre guardons obtinguts aquesta nit se sumen als cinc que Pawlikowski ja va obtenir de l’EFA gràcies a Ida (2013), la gala ha provocat un indefugible déjà vu.

Innecessàriament llarg 

Notícies relacionades

A dir veritat, és una sensació freqüent quan es tracta d’aquests guardons. La seva cerimònia d’entrega és més o menys com el menjar del McDonald’s: vagi un a la ciutat que vagi, sempre és la mateixa. Com cada any, s’ha tirat de tòpics; tota la gala, per exemple, ha estat amenitzada per un bailaor flamenc –en defensa de l’organització convé dir que almenys no anava vestit de torero–. I, també com de costum, va ser un acte innecessàriament llarg, en bona mesura pels recurrents discursos i les nombroses manifestacions de consciència política: es va lamentar l’amenaça que plana sobre el continent; es va recordar la crisi grega i es va reivindicar la resiliència dels cineastes hel·lens; es va insistir en la necessitat que els artistes s’expressin amb total llibertat, i en concret es va protestar contra la condemna a 20 anys de presó al director ucraïnès Oleg Sentsov i contra l’arrest domiciliari que pateix el seu homòleg rus Kirill Serebrennikov per l’oposició al Vladímir Putin. S’ha pronunciat diverses vegades la paraula ‘brexit’.

I finalment, dèiem, han guanyat els que tothom donava per fet que guanyarien: l’italià Marcello Fonte ha tornat a casa amb el premi al Millor Actor gràcies a ‘Dogman’ –ja va ser guardonat a Canes pel mateix paper el maig passat-; ‘Girl’, de Lucas Dhont, s’ha emportat l’estatueta a la Millor Òpera Prima, i Armando Iannucci ha recollit el premi a la Millor Comèdia. Tot això es donava per fet. Afortunadament, això sí, hi ha hagut sortides de guió; la principal d’elles, que per variar el cine espanyol no se n’ha anat completament de buit. D’una banda, ‘Un día más con vida’, crònica de les experiències del periodista Ryszard Kapuscinski codirigida entre el pamplonès Raúl de la Fuente i el polonès Damian Nenow, va ser elegida millor pel·lícula d’animació. D’una altra, Carmen Maura va pujar a l’escenari per recollir un guardó en honor a una carrera que ja va per la cinquena dècada; i traïda pels nervis i les dificultats amb l’anglès, va protagonitzar el moment més hilarant i més memorable de la nit. Si els membres de l’EFA de veritat volen que la gala lluï, l’haurien de premiar cada any.

Temes:

Cine