Anar al contingut

ESPERADA EXPOSICIÓ

Barcelona es reconcilia amb Plensa i els vibrants silencis de la seva obra

Després de 22 anys, el Macba acull una gran retrospectiva de l'escultor català a la ciutat

L'artista reivindica "el silenci de l'art en un moment de tant soroll" mediàtic i polític

Anna Abella

Barcelona es reconcilia amb Plensa i els vibrants silencis de la seva obra

RICARD CUGAT

Se sent el so de dos gongs gegants –sorgeix de la peça ‘Matter-Spirit’ un “duel de matèria i esperit”– mentre cascavellegen al xocar entre si, mogudes pels visitants o l’aire, les lletres de ferro que componen una immensa cortina de tires –és el text de la Declaració Universal dels Drets Humans de l’obra ‘Glückauf?’–. Si s’afina l’oïda, el degoteig i el fluir de l’aigua ressonen en l’espai a ‘Dante’s Dream’ i a ‘Rumor’, inspirada en un poema de William Blake. L’esperada exposició que contribueix a reconciliar Barcelona amb Jaume Plensa i que des de dissabte lluirà al Macba “és so, el de la matèria que vibra, una vibració que penetra al cap”, confirma el seu comissari i director del museu d’art contemporani, Ferran Barenblit. Parla flanquejat per l’artista, l’escultor català més internacional d’obra pública, a punt de recórrer la seva primera mostra a la ciutat en 22 anys, des que el 1996 va exposar a la Fundació Miró.   

Però, és també, i sobretot, l’absència de so, remarca, insistent, Plensa (Barcelona, 1955): “L’art és la capacitat de crear ponts i en aquest moment polític de tant soroll mediàtic és necessari reivindicar el silenci de l’art. Amb aquesta exposició vull construir y generar silencis, perquè veiem que cridar molt no serveix de res. S’ha d’escoltar i per fer-ho has d’estar en silenci». 

De la vintena d’obres reunides, dels anys 80 fins avui dia, una, ‘Silence’ (2016), convida especialment a contemplar-la sense sorolls, “demana pau i recolliment”, destaca l’artista. Són una sèrie de grans caps femenins esculpits en fusta de melis. “Tenen els ulls tancats, que és una manera d’interrogar”, apunta el Premi Velázquez de Artes Plásticas, perquè la mostra, que es pot visitar fins al 22 d’abril, reuneix “l’obra més íntima i conceptual, també acariciable [terme que destaca, tot i que no en cada obra, davant el de tocar o colpejar: no seria la primera vegada que li han “destruït” peces], vinculada a les emocions i feta per fabricar interrogants”. 

Interrogants com el que, literalment, en alumini i ferro -'Firenze II’ (1992)- inaugura el recorregut rere una macrofotografia del seu taller. “Aquella capacitat de l’art de plantejar preguntes és la clau de l’exposició –certifica Barenblit–. Des del qüestionament constant sobre el que ens fa humans (el físic però, sobre tot l’emocional), el diàleg amb la història de l’art o el que té a veure amb la societat i la política”.  

I allà, juntament amb l’esmentada gran cortina de lletres de ‘Glückauf?’, sorgeix un Plensa crític amb l’actualitat. “En el moment tan convuls que vivim al món, quan no es compleix ni una coma de la Declaració dels Drets Humans, aquest text significa que hem tingut la capacitat de crear-lo i això em dona esperança en el futur de la humanitat. Aconsellaria als polítics que el llegissin un altre cop”. Aquesta peça, que transmet “el so de la matèria amb què estan formades les paraules”, resumeix, “és un homenatge a la música d’aquestes paraules i al desig de ser millors”.   

Plensa, que confirma que a l’abril materialitzarà l’anunciada escultura a Montserrat, també serà present a Madrid amb la instal·lació d’una obra temporal a la plaça de Colón a partir del 20 de desembre i perquè el Museu Reina Sofia, en paral·lel a la mostra del Macba, exposa una peça nova, ‘Invisibles’, doncs, com afirma el mateix escultor, “no només som matèria. El més important de la nostra vida és tot allò que és invisible”. 

En el recorregut del Macba, que també s’acosta a la seva menys coneguda faceta fotogràfica (‘Dallas?...Caracas?’ és un desplegament de les imatges que va fer durant dos anys de cuines particulars d’aquestes ciutats), destaca la insòlita doble obra que s’estén a l’aire lliure per l’espai públic del jardí que el museu comparteix amb el CCCB. Sobre l’herba, Plensa desplega 14 figures humanes de bronze, autoretrats, abraçades a altres tants arbres, “les branques dels quals semblen abraçar el cosmos” i amb els quals es pregunta “on és l’ànima humana”. “És una peça romàntica, amb bancs de fusta perquè el visitant s’assegui a observar-la i es relaxi, per passejar. L’art, la bellesa, ha d’estar en el dia a dia de la gent. Els polítics han de reflexionar sobre la necessitat d’enriquir els espais urbans”, interpel·la assenyalant, al fons, una plaça dura. Nodrit sempre per la poesia i la música, és “optimista”: “la bellesa de l’art pot canviar el món”.  

L’aparcada escultura monumental a Barcelona

Plensa té escultures en espais públics de tot el món, com ara a Chicago, Londres, Tòquio, Toronto o Vancouver. Però continua aparcat el projecte de l’antic alcalde Xavier Trias d’instal·lar una obra monumental seva a Barcelona (un cap de 52 metres emergint de l’aigua al final del passeig Marítim), idea que el govern d’Ada Colau no contempla. Només té ‘Carmela’,  davant del Palau de la Música, que va cedir per vuit anys renovables després de la petició veïnal. “La cultura està massa vinculada a la política, això és un mal endèmic del nostre país (...). I els polítics han cregut més en els arquitectes que en els artistes”, denuncia l’artista. “L’espai públic és cosa de tots, però en aquest hi manen altres. És un miracle fer una instal·lació en un espai públic, i per això quan torno a una lloc on ho he fet el primer que faig és anar a veure si encara hi és”. I recorda el que li va dir un miner de Liverpool que rebatia “la gent que diu que per què es gasten els diners en aquestes tonteries quan hi ha altres necessitats”: “L’art és etern; la crisi és temporal”.