Plensa diu que Barcelona "s'ha despistat culturalment"

L'escultor exposa en Senda set anys després de la seva última mostra en una galeria de la ciutat

fcasals36291886 barcelona  15 11 2016 el escultor jaume plensa en la sala de161115181747

fcasals36291886 barcelona 15 11 2016 el escultor jaume plensa en la sala de161115181747 / FERRAN SENDRA

3
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

A Jaume Plensa li roben les peces. En sentit figurat, és clar. Però l’hi prenen de les mans. Li ha passat aquest any a Barcelona, amb Carmela, el cap de ferro fos que lluïa temporalment al davant del Palau de la Música i que per petició popular i generositat seva va cedir. Ara és exposició permanent des de l’octubre, almenys durant els pròxims vuit anys. 

Li ha passat tres vegades més en els últims mesos als EUA. La mostra que va preparar per itinerar per Nashville, Tampa i Toledo ha acabat amb quatre escultures menys de les que havia començat, en cada parada s’han quedat una o dues obres. Amb tot, el cas de Barcelona és especialment «emocionant» per a ell, ja que Barcelona és la seva ciutat i «és impossible no estimar el teu lloc d’origen». Ho va afirmar ahir, mentre inaugurava la seva última exposició a la ciutat, a la galeria Senda, fins al gener.

NOVES CARES

Des del 2009 que no exposava en una sala d’art de Barcelona. I aquest ha sigut el moment adequat, l’espai de la nova galeria Senda (ara al carrer de Trafalgar) «té una escala perfecta per exposar-hi escultures». I és on hi ha les seves noves cares. Realitzades amb fusta, passades a bronze i després cobertes amb una pàtina blanca. De manera que per les seves irregularitats semblen de fusta però en realitat són de bronze, cosa que tampoc es veu clar pel color immaculat que llueixen. Un joc. Perquè per a l’artista «el material no és un fi en si mateix, sinó un suport, un vehicle, però mai l’essència». Hi ha un altre joc en l’ús de la fusta (cedre africà), però amb «un missatge de profunditat». Per entendre-ho cal saber que els retrats escultòrics de Plensa surten d’una foto prèvia. «La fotografia busca el moment efímer i l’escultura parla d’eternitat, aquestes dues contradiccions que intento unir també les té la fusta. Un element viu que es mou permanentment, que s’obre, que s’esquerda, que es trenca... passar-la a bronze és com fixar aquell moment que ja no existirà més, com passa en els retrats».  

Aquesta és la segona vegada des de començament d’any que Plensa exhibeix el seu treball a Barcelona, a l’abril ho va fer al Palau de la Música, però que ningú es faci il·lusions. Això no vol dir que la ciutat s’hagi reconciliat amb el seu escultor més internacional. La seva exposició al Macba segueix en l’aire; programada en un inici per al 2017, en aquests moments no té data. «Estic esperant notícies. M’han dit que volen fer-la però hi ha problemes de calendari». I la seva megaescultura per a l’espigó del gas (un cap de 52 metres) ha quedat definitivament aparcada. Li treu importància. «Si m’haguessin dit que sí a tots els projectes, estaria en un psiquiàtric», diu, però no pot evitar lamentar-se de l’estat de la cultura a la ciutat: «Barcelona a nivell cultural s’ha despistat. No és una crítica. Però si un atleta no s’entrena, no corre; i Barcelona no ha anat a l’entrenament».

LES CRÍTIQUES

Notícies relacionades

La culpa és de tots. De la societat: «A vegades ens falta la tradició de donar, només demanem i exigim, però no som capaços de donar. Entre tots hauríem d’ajudar a fer que Barcelona tornés pel bon camí, ja que hi ha una gran tradició cultural a la ciutat». I de la classe dirigent: «Als polítics els falta el coratge del risc perquè sempre tenen eleccions a prop, de manera que la cultura s’ha convertit en la gran absent, no només aquí, sinó a tot Espanya». La solució: «¡Hi hauria d’haver una llei de mecenatge! Volem exportar el pa amb tomàquet però no som capaços d’importar el mecenatge. Això em té desconcertat». 

Plensa ahir tenia un dia xerraire, així que fins i tot hi va haver paraules per a aquest sector, el més radical de l’art contemporani, que no combrega amb el seu art. «La diversitat és millor que la uniformitat. I l’art té aquesta meravellosa condició d’inexplicable, de manera que Barcelona, la cultura, el món necessiten la diversitat, no s’ha de confondre el gust propi amb la veritat». Queda dit.