Dorian, contra "un món gris i neoliberal"

Dorian puja el to polític en el seu nou disc, ‘Justicia universal’, que té com a cançó central un tema en què adverteix que “estamos cerca del final” i que no hi ha “nada que esperar / de un mundo gris y neoliberal”. ¿Pop electrònic per ballar mentre el món explota? “Des del gran mastegot del 2008, vivim una politització ‘in crescendo’, i, com a grup pop que som, de cançó popular, sentim que hem de tocar matèries que estiguin al carrer”, explica Marc Dorian (de cognom real Gili), cantant, guitarrista i teclista del quintet barceloní, que actua aquest divendres i dissabte a Razzmatazz.

Brillantors hedonistes i fons líric tèrbol o desencisat. “Ja ho feien els del postpunk amb el seu nihilisme ballable i el contrapunt és una de les claus de l’art”, recorda Gili, autor de les lletres, que en aquesta cançó al·ludeix tant a la corrupció com al canvi climàtic. “Volíem advertir que la humanitat és com el Titanic, que s’acosta a l’iceberg mentre continua ballant, amb l’orquestra tocant a tot drap”. Sent francs, s’ha de dir que ja van coquetejar ocasionalment amb aquestes temàtiques en el passat: per exemple, a ‘La playa bajo el asfalto’, d’‘El futuro no es de nadie’ (2006).

Un peu a les Amèriques

Dorian publica els seus discos en set països americans, incloent els Estats Units, i passa tant temps a l’altre costat de l’Atlàntic que gairebé ens oblidem que és un grup genuïnament barceloní, la història del qual “no es podria entendre sense l’escena de finals dels 90 i principis dels 2000entorn del club Nitsa, el Sonar o els grups del segell Cosmos.” Entre les seves primeres influències hi ha tant les bandes anglosaxones com els Peanut Pie d’Aleix Vergés. “O Minema”, afegeix la teclista del grup, Belly Hernández. “Som fills de tot això”.

Tot i que el Marc i la Belly, el nucli del grup, visquin “en un bosc d’Osona, al cor de Catalunya”, de vegades, no poden evitar sentir “una sensació de desarrelament”. Mèxic s’ha convertit en la seva “segona casa” i el segueixen, per aquest ordre, Colòmbia, el Perú i Xile. Països amb un públic que convé no desestimar: el que es diu de desembarcar i triomfar immediatament per ser espanyols és un mite. “En cada lloc hem hagut de començar des de zero i posar-nos a treballar. Sempre amb actitud d’aprendre i amb molt respecte”, remarca la Belly.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

Cada país “és un univers” que ha requerit una immersió. “Ens hem anat introduint a través de les escenes independents. No únicament per fer un concert, sinó també quedant-nos-hi un temps, coneixent altres bandes, col·laborant-hi i arrelant-nos”, precisa la teclista. A ‘Justicia universal’ prenen part León Larregui, del grup mexicà Zoé, i la xilena Javiera Mena, a més de la cordovesa Nita, de Fuel Fandango.

Cuidar les lletres ha sigut “fonamental” per connectar amb aquestes audiències,i allà asseguren haver-se deixat influir per autors tan allunyats del pop electrònic com el mexicà José Alfredo Jiménez, el rei de la ranxera. Pel Marc, “el millor lletrista en llengua espanyola del segle XX”. Per tot això, dediquen a Llatinoamèrica una cançó del disc, ‘Llévame’. “Un viatge emocional per llocs importants per a nosaltres”, apunta. Que no s’escampi l’alarma: les estacions finals del periple són Madrid (seu de la seva “república en un bar”) i Barcelona (“una patria con mar”).