llegenda del còmic

Stan Lee va crear un univers tan descomunal que ni Galactus pot destruir-lo

El cervell de Marvel va exhibir un olfacte pop fora de sèrie en la creació d'una cosmogonia monumental

zentauroepp45885042 galactus181113203247

zentauroepp45885042 galactus181113203247

3
Es llegeix en minuts
Ramón Vendrell

Galactus va aparèixer per primera vegada en el número 48 de 'Los Cuatro Fantásticos', publicat el març del 1966. No va passar inadvertit: és un ésser còsmic que ¡devora planetes! Això no ho fa qualsevol, però encara més difícil que menjar mons és crear un univers, patrimoni de divinitats i ni més ni menys que el que va fer Stan Lee, mort dilluns als 95 anys. Un univers, a més, en el qual tots els personatges, i també són infinits, són susceptibles de relacionar-se entre ells. El més pedestre superheroi urbà pot enamorar-se d’una reina immortal d’una altra dimensió i armar així un sagramental ja no interplanetari ni intergalàctic sinó interdimensional. Dins del disbarat, que pot embogir adolescents obsessius, hi ha un mínim de coherència en l’univers Marvel.

Tampoc és que Stan Lee creés tot això. Ni en mil vides hauria pogut. Diguem que en va posar els fonaments i ho va impulsar. Un l’imagina per allà deixant anar idees a tort i a dret i després que se les apanyessin dibuixants i guionistes. Vegem amb quatre dels seus personatges clàssics com funcionaven Stan Lee i Marvel.   

ELS 4 FANTÁSTICOSSuperherois amb superproblemes 

Els 4 Fantásticos van ser els primers superherois amb superproblemes més enllà de salvar el món cada dos per tres, pa menjat per al gremi. El bingo de Stan Lee va ser fer que tinguessin problemes humans. Humanitzar-los. Només se li pot considerar cocreador de l’equip (de fet, de tots els personatges en què va participar), perquè per brillant que sigui la idea has de trobar algú que la plasmi, i això no és fàcil tractant-se d’un home de goma, un altre de pedra, un tercer de foc i una dona invisible. Per sort, entre els companys de Stan Lee hi havia l’imbatible dibuixant Jack Kirby, jueu com el mateix Lee; Jerry Siegel (guionista de Superman); Joe Shuster (dibuixant de Superman), i bastants altres colossos del còmic de superherois (una teoria diu que el gólem és darrere del gènere superheroic; una realitat és que els jueus eren immigrants pobres i no especialment estimats que van veure una manera de prosperar en indústries llavors molt poc respectables com la cinematogràfica, la del còmic i la discogràfica). En pocs números la sèrie ja anava com un tret i va ser llavors quan, en paraules de Stan Lee, li va dir a Kirby: “¡Eh, Jackson, sembla que tenim un èxit entre mans! Mai oblidaré –va continuar explicant– la rèplica sàvia i penetrant que es va escapar dels llavis de l’alegre Jack Kirby: ‘D'acord, D’acord. Però ¿què se’ns ocorre per al pròxim número?'".

A velocitat supersònica i amb poca planificació es com es feien les coses a Marvel.   

THE X-MENEl grup definitiu de rock-and-roll 

De nou amb Kirby com a soci, Lee va pujar l’aposta d’humanitzar els superherois amb The X-Men. A més de personals i entre ells, aquests tenien un veritable problemàs: la humanitat els odiava perquè eren mutants i creia que li suposaven una amenaça. El paral·lelisme entre mutants i jueus es faria explícit bastant més endavant; en els seus orígens The X-Men eren simplement una fantasia adolescent feta realitat, el grup de rock-and roll definitiu: una germandat de marginats que feien pinya per protegir-se del món (que a més el protegissin, això rai). A això se li diu conèixer la psicologia del teu públic, principalment adolescents.  

SPIDERMANMàxima empatia acneica 

Encara més empatia acneica generava Spiderman, que en la seva vida com a Peter Parker no només era un marginat en l’institut sinó que estava més sol que la una, no lligava ni en pintura i patia una cosa molt pròxima a l’assetjament per part de Flaix Thompson, l’as del futbol americà de l’escola, i la seva camarilla. A les seves pàgines va aparèixer la llegendària frase “un gran poder implica una gran responsabilitat”. Ah, creat en comandita amb Steve Ditko.  

PANTERA NEGRAUna adaptació de la realitat cultural 

Notícies relacionades

A Stan Lee cal reconèixer-li que sintonitzava amb el seu temps. Marvel tal com la coneixem no hauria existit sense l’era atòmica i la carrera espacial. Lee sabia apreciar el potencial del que passava al seu voltant. A la febre del surf va respondre amb Estela Plateada; al ganxo de dolent dels motards, amb El Motorista Fantasma; al ‘boom’ de les arts marcials originat per Bruce Lee, amb Shan-Chi i Puño de Hierro, i a la lluita dels negres, primer amb Pantera Negra i després amb Power Man, pur ‘black power’.