Nenes cameruneses amb els pits embenats per evitar violacions: una de les històries que explica el Docfield

Elfotoperiodismei lafotografia documentalno són només conflictes, guerres i països en desenvolupament, són també les històries petites (o immenses) de les relacions i els vincles humans. Així que en l’actual edició del festival de fotografia documental,Docfield, el tema escollit ha sigut l’Amor. Però l’amor en el sentit més ampli de la paraula. “No hem fet un catàleg d’estimar”, exclamaSílvia Omedes, directora dePhotographic Social Vision, fundació que promou la cita. En el subtítol, ‘Els efectes dels afectes’, és on s’ancoren totes les propostes: 7 exposicions oficials i 16 en seus convidades que mostren el treball de 100 autors. Paritat en la suma total entre ells i elles, tot i que en la secció oficial totes són autores.

Que lesset mostres comissariades pel festival portin firma de dona, com l’equip que gestiona la cita, obliga a la pregunta: ¿tant apoderament femení és buscat? “No, en absolut, però hi estem encantades”, afirma Omedes. Llavors, ¿això significa que en el camp de les emocions el treball és femení? “No es pot dir que les dones tractin millor el tema. El que ha passat és que els projectes més interessants els firmaven dones”, afirma la directora. “Són treballs amb molta qualitat, realitzats amb molta profunditat i amb molt temps”. Allunyats del tret ràpid i de la notícia d’última hora. “Projectes que possiblement mai serien portada dels diaris perquè tracten la intimitat, els vincles... Relacions més intimes i domestiques”.

Sobreviure al Camerun

El format de festival és perfecte per veure aquests treballs en la seva totalitat. I per obligar l’espectador a pensar, un dels objectius de la cita. Aquí en teniu un exemple: al Camerun la violació infantil, el matrimoni i l’embaràs adolescent són el pa de cada dia. Per evitar-ho, mares i àvies planxen el pit a filles i netesembolicant-lo amb teles per amagar, així, qualsevol símbol de desenvolupament sexual. No és una pràctica ancestral, sinó un tema de supervivència dels últims 80 anys. Il·legal i secret.

La fotògrafa egípciaHeba Khamisva conèixer la història a partir d’un article i li va interessar tant que va aconseguir entrar en aquelles comunitats i documentar-la. ‘Bellesa prohibida’, que s’exposa al Pati Llimona, “posa l’audiència en un lloc incòmode”. “Obliga a reflexionar; el que aparentment sembla una pràctica abusiva, dolorosa i salvatge, en el fonsrespon a una realitat social en què és molt més necessari protegir les filles”, afirma Omedes.  

Temes que són tabús

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

Amor maternofilial des d’un punt de vista diferent, com diferent és la carta d’amor que Nancy Borowick escriu, des del Palau Robert, als seus pares amb la càmera com a eina. La fotògrafa nord-americana va retratar tot el procés de malaltia dels seus progenitors, afectats de càncer al mateix temps. “Parla del tabú social de la mort, però mirat des de dins”, sosté Omedes. Un altre tabú: el de l’amor en la senectut (també al Palau Robert). És el tema del treball d’Isadora Kosofky, que ha fotografiat tres anciansoctogenaris que formen un triangle amorósper desafiar, així, tant la solitud com les normes socioculturals. L’amor a la terra és una altra de les propostes, la colombiana Juanita Escobar es va passar 11 anys seguint i documentant la manera de viure dels llaneros, una comunitat seminòmada que habita i recorre a cavall les sabanes de la conca de l’Orinoco. “En aquest treball el cavall es converteix en una metàfora de la passió i d’allò que no pots controlar; és potser el treball més romàntic de tots”, manté Omedes.

No en va el festival s’ha orientat a les“zones grises de l’amor”. “No parlem ni de l’amor romàntic ni de l’amor apassionat de joventut, sinó que diem a l’audiència que amb l’amor, els conflictes, els afectes i els vincles es es donen en diferents comunitats i de diferents maneres”, conclou la directora. Fins al 9 de desembre.