Clara Wieck, per fi a l'OBC

Després de l’ huracà Bernstein, l’ OBCtornava al seu estat natural amb un programa clàssic-romàntic per excel·lència i amb una plantilla que no superava els 60 efectius. El principal director convidat del conjunt, l’holandès Jan Willem de Vriend –que al juliol va dirigir a l’Orquestra en el llegendari Concertgebouw d’Amsterdam–, es va posar al comandament –sense batuta i amb partitura– i va aconseguir un so cohesionat i molt ben treballat, amb cotes èpiques a l’obra de Mendelssohn de la segona part.

Abans, i per obrir boca, s’incorporava al repertori de l’OBC el Moviment de concert per a piano i orquestra en fa menor de Clara Wieck Schumann en l’aconseguida orquestració realitzada pel musicòleg –i pianista– flamenc Jozef De Beenhouwer, tot passió romàntica, amb ecos profunds, perfum chopinià i molt exigent per al solista, aquí un debutant Hannes Minnaar –també provinent dels Països Baixos– que va demostrar perícia i sensibilitat. En vista de la calorosa acollida, el pianista va regalar una adequadíssima versió del Liebeslied de Schumann en la fantasia de Liszt.

Notícies relacionades

Mor als 98 anys el director de cine Mariano Ozores

La Calòrica estrena ‘La brama del cérvol’, una corrosiva comèdia

Minnaar, en tot cas, es va lluir veritablement en el Concert per a piano i orquestra Núm. 21 de Mozart ja des de la virtuosa entrada gràcies a un primer moviment coronat amb una coda superba i ben articulada i a l’esperit aconseguit en el popular segon moviment, emotiu i gens edulcorat. El perfecte equilibri del solista amb el ripieno exhibit fins aquell moment es va perdre en alguns compassos del tercer moviment, però el mestre va controlar-ho tot a temps sense arribar a mals majors, tret per algun so molt accentuat en la fusta.

De Vriend va oferir una brillant i concentrada lectura de la Simfonia Escocesa de  Mendelssohn apostant per una precisa intenció en l’agògica i traient partit d’aquest inusual i trepidant Vivace que el compositor encaixa just després del primer moviment i que remou tota l’orquestra. Va emocionar el seu enfocament del dolç Adagi, trepat convenientment amb uns metalls incisius. Igualment eficaç va resultar l’extravertit Vivacissimo del final, gairebé coreografiat pel director.