LA GRAN CITA DEL DOCUMENTAL MUSICAL

L'In-Edit busca la remuntada

En la seva 16a edició, la mostra s'obre a nous formats, reforça la seva presència en centres cívics i espera recuperar les xifres d'assistència del 2016

El festival presenta en la seva vasta programació cintes sobre Elvis Presley, Rubén Blades, MIA, Peret, Joan Jett i The Rolling Stones

L'In-Edit busca la remuntada
4
Es llegeix en minuts
Nando Cruz
Nando Cruz

Periodista

ver +

De George Michael a El Sobrino del Diablo. O d’Elvis Presley, el rei del rock, a Peret, el rei de la rumba. O del jazz etíop al punk-rock australià. Any rere any, l’obstinada amplitud de mires delfestival In-Editconverteix la seva selecció dedocumentals musicalsen una infinitat de recorreguts possibles pel vast univers de la música. Aquesta 16a edició manté la vocació d’apel·lar a tota mena de melòmans. Als experts en free jazz, als addictes al hardcore-punk dels anys 80 i, per descomptat, a les fans de les 'boy bands'.

Després d’una edició complicada, la del 2017, en la qual l’assistència va caure el 20% a causa del clima polític que es vivia llavors a Catalunya, el director de la mostra, Cristian Pascual, afirma que tornen a vorejar els números de l’any 2016; és a dir,més de 28.000 espectadorsa Barcelona als quals s’afegeixen els de la miniedició a Madrid i els usuaris del canal In-Edit TV. Alguns responsables d’aquesta remuntada són George Michael, Peret, Rubén Blades, MIA, Ryuichi Sakamoto, Joâo Gilberto, Grace Jones, Radio Birdman, Agnostic Front, George Michael, Burning i The Go-Betweens, protagonistes de 12 de les 58 cintes a la cartellera.

Un dels títols més cridaners d’aquesta edició és ‘Cocksucker blues’, el documental que va immortalitzar el 1972 la dissoluta vida que portaven els Rolling Stones i que la banda de Mick Jagger va vetar durant anys. Un altre és ‘The king’, una anàlisi de l’impacte social d’Elvis Presley  als Estats Units. Tant o més interessant encara serà ‘I used to be normal’, sobre el furor que han desencadenat les boy bands al llarg de la història. En aquest cas, l’estudi centra la seva mirada segons l’opinió del públic. I el públic és el gran oblidat en les anàlisis musicals.

Més enllà de l’artista

Els artistes, ja siguin maleïts o famosos, ja siguin clàssics o desconeguts, continuen dominant la programació del festival, però l’In-Edit també dedica un espai a documentals els protagonistes dels quals no canten, toquen ni componen. Són sales de concerts com l’Ealing Club de Londres i l’Apolo barceloní. Són discoteques com la novaiorquesa Studio 54 o festivals com l’Altaveu de Sant Boi. Són discogràfiques de jazz (Blue Note) o reggae (Trojan). Són lutiers i botigues de discos com Wax Trax, especialitzada en sons industrials.

Els artistes continuen dominant la programació del festival, però l’In-Edit també dedica un espai a documentals els protagonistes dels quals no canten, toquen ni componen

Fa anys que el festival proposa mirades panoràmiques sobre moments significatius de la història de la música moderna. En aquesta línia destaquen cintes sobre l’escena electrònica francesa de finals dels 90, de la qual van sorgir Daft Punk i Air, o elswinging Londondels 60. També creix la presència de cintes estatals. El motiu és doble. D’una banda, explica Pascual, “l’In-Edit té com a missió potenciar la producció nacional”. De l’altra, el festival barceloní té la necessitat d’”oferir un retorn a la ciutat” a través de peces en les quals surti retratadaBarcelona. Les seccions Shorts i Km 0 acullen aquest any títols sobre Jorge Martí (cantant de La Habitación Roja), El Sobrino del Diablo, Pentina’t Lula, Legion, Ramon Mirabet, l’escena jazzística local o la botiga de partitures Musical Emporium. La majoria d’aquests documentals “de proximitat” es projecten també en centres cívics de la ciutat.

Notícies relacionades

Com a festival l’objectiu principal del qual és explicar la música a través de la pantalla, aquest any l’In-Edit s’obre a altres formats. És el cas del programa online ‘El Bloque TV’ que està retratant la vibrant escena del trap i altres sons urbans. “En un documental és molt difícil captar la contemporaneïtat perquè entre que tens la idea, cerques finançament, rodes i estrenes, passen cinc anys”, calcula Pascual. I com que potser no n’arriba un sobre Yung Beef fins al 2028, millor acostar-se a aquest jove moviment a través d’un format més televisiu. També s’emetrà un capítol del programa de TVE ‘La hora musa’.

Hi ha infinitat de detalls sobre la personalitat dels músics impossibles de detectar en els discos o concerts. Per això és necessari el cine documental. Per veure comGrace Jonesdiscuteix a crits amb el baixista de Sly & Robbie. O a Liam Gallagher emocionat a l’escoltar ‘Praying for time’ de George Michael. O Tessa, baixista de les Slits, posant-se guants per fullejar la seva col·lecció de retalls periodístics sobre el grup. OMIAatemorida al rebre la visita d’un peix gros per prendre mesures sobre la seva famosa pinta a la gala televisiva de la Super Bowl. O un jove i tímidMichael Jacksona Studio 54. Tot això i més, a l’In-Edit entre el dijous 25 i el diumenge 4 de novembre.