L'últim 'noir' femení clama contra els abusos a dones i nens

Són tres ‘dames negres’. Els seus llibres es venen per milions. Cada una presenta una nova entrega de les seves sagues protagonitzades, totes, per dones fortes i mares, gairebé els seus alter ego. Els tres relats miren al passat per desentranyar els crims del present. I, comuns a les tres històries, apareixen temes com els abusos i el maltractament a dones i els menors com a víctimes. Perquè totes les autores opinen que la novel·la negra posa el focus en les injustícies i ajuda a reflexionar sobre els mals que afligeixen la societat. La sueca Camilla Läckberg torna amb ‘La bruixa’ (Maeva / Amsterdam), desena entrega de la sèrie ambientada en el seu Fjällbacka natal, on a més de remuntar-se a la caça de bruixes al segle XVII, denuncia el tracte als immigrants. La periodista britànica Fiona Barton llança ‘La mare’ (Planeta / Columna) després de l’èxit de ‘La vídua’ i aprofundeix en el robatori de nens i en com els pares afronten la desaparició d’un fill. I la irlandesa Patricia Gibney es presenta a Espanya amb ‘Los niños desaparecidos’ (Principal de los Libros), investigant la xacra de la pederàstia a l’Església del seu país.    

---

CAMILLA LÄCKBERG: la caça de bruixes, ahir i avui

---

Per a Camilla Läckberg (Fjällbacka, 1974) matar un nen “és el pitjor crim. Qui el comet no es mereix res, ha travessat una frontera que l’ésser humà no ha de passar”. A ‘La bruixa’ (Maeva / Amsterdam), una nena de 4 anys apareix assassinada al mateix lloc on tres dècades abans va ser assinada una altra de menor, un crim de què van ser acusades dues preadolescents de 13, que mai van trepitjar la presó. L’autora sueca es remunta a més al segle XVII, on a la mateixa zona hi va haver una cruenta caça de bruixes, “perquè per jutjar el present hem de mirar el que va passar en el passat”. Per a això, reivindica aquelles anomenades bruixes, “que van ser perseguides perquè deien que tenien poders sobrenaturals quan el seu pecat era ser dones fortes, intel·ligents, independents. Se les va cremar perquè no encaixaven en la norma sobre com havien de viure i comportar-se les dones”. 

‘La bruixa’, desena entregaprotagonitzada per l’escriptora Erica Falck i el seu marit, el policia Patrik Hedström (el primer marit de Läckberg ho era), una sèrie amb més de 25 milions de llibres venuts a 50 països, es va inspirar en part en el cas real de l’avui escriptora Anne Perry, que Peter Jackson va portar al cine en ‘Criaturas celestiales’, amb Kate Winslet. “Sent nenes, ella i la seva amiga van matar la mare d’aquesta. La van lligar i li van pegar fins que va morir. No sé si els nens poden néixer malvats. Un filòsof deia que el mal és l’absència del bé. S’afirma que en la població hi ha un 0,5% de psicòpates, gent que no sap el que és l’empatia. Alguns nens poden ser-ho. Però crec que cal tenir en compte no només la genètica sinó també l’entorn on ens criem i vivim”, argumenta Läckberg, que va participar dimecres a Madrid en la presentació del festival Getafe Negro (que comença aquest dilluns).   

Quan va començar a investigar sobre la caça de bruixes, l’autora de ‘La princesa de gel’ es va adonar que “res ha canviat”. “Avui a les dones que no viuen segons les normes de la societat ja no se les crema a la foguera, però se les castiga a les xarxes socials o amb xafarderies que arruïnen la seva reputació. A mi m’ha passat. Quan fa cinc anys vaig conèixer el meu actual marit, que en té 13 menys que jo, vaig pensar que no cridaria l’atenció perquè al meu voltant veig molts homes amb parelles molt més joves que ells. Però durant dos anys les revistes només escrivien articles sobre això, la gent em deia coses horribles a internet”.També va rebre crítiques al seu país per la seva manera de viure la maternitat, que la seva protagonista emula. “Erica és igual que jo, no la idealitza. Jo mai vaig voler ser mare a temps complet. M’hauria mort d’avorriment si alhora no hagués treballat. Sempre vaig portar els meus fills amb mi si havia de viatjar. És bo per a ells que no només vegin en mi la seva mare sinó la persona que soc. Sé que soc una bona mare i deien que era una mare terrible”.      

Läckberg és una defensora taxativa dels “càstigs exemplars”. “La gent ha de tenir por de les conseqüències dels seus crims. Crec que som una mica innocents al pensar que la rehabilitació funciona”. Va escriure ‘La bruixa’ abans del MeToo. “Ha sigut una petita revolució que ha canviat coses. Les persones comencen a pensar com es comporten i els homes tenen més por. Això és bo”. No obstant, a la novel·la, com en la societat sueca, l’abús i el maltractament a les dones “continua sent un problema”. “El pitjor és que encara és un estigma i moltes dones no ho denuncien perquè se senten culpables i els fa vergonya. I si denuncien, la policia no té prou recursos i acaben deixant anar el maltractador”. 

Els qui també pateixen una caça de bruixes a Suècia són els immigrants, situació que reflecteix la novel·la a través de Karim, periodista fugit de Síria, o de Khalil, la família del qual va morir bombardejada. “Estem repetint les mateixes coses que van passar a Alemanya als anys 30, només que ara l’enemic no són els jueus sinó la comunitat musulmana”, alerta. “Sembla que l’ésser humà necessiti sempre una cap de turc per culpar. Sembla que els immigrants tenen la culpa que et quedis sense feina, de si l’economia va malament... de tot. Però la immensa majoria s’adapten, contribueixen a la societat i fan les feines que els suecs no volen: cuiden a malalts i gent gran, condueixen taxis, obren botigues de 24 hores... però la gent no els veu perquè són invisibles. I jo vaig voler donar la veu i posar de cara a aquests immigrants. Perquè a la gent l’espanta el que no coneix”.    

Lamenta l’escriptoral’auge de l’extrema dreta. “Trump està alimentant aquest foc. Els polítics com ell donen a la gent respostes fàcils a preguntes difícils, els diuen el que volen escoltar: ‘Farem gran Amèrica una altra vegada, no estimem els immigrants’. ¡Però si Amèrica és un país d’immigrants!”. 

---

FIONA BARTON: Empatia periodística 

---

Durant anys periodista de raça i ara escriptora a temps complet, a la britànica Fiona Barton (Cambridge, 1957) se li va quedar gravada la imatged’un nadó enterrat embolicat en una bossa de plàstic. “Era una notícia que vaig retallar del diari i vaig guardar a la bossa –com fa habitualment el seu protagonista i alter ego, Kate Waters–. Volia saber qui el va matar, com de desesperat cal estar per fer-ho. Aquest cas es va resoldre aviat, va ser la mare, i van trobar altres petits cossos. L’assassinat d’un nen és un crim imperdonable, no hi ha excusa ni perdó per al culpable. Els nens són el més preciós que hi ha. I ens fan vulnerables. Quan era una mare jove em preocupava que als meus fills els passés alguna cosa. Avui estan en la trentena i em preocupo igual”. 

Després de la seva celebrada ‘La vídua’, Barton ha presentat ‘La mare’ (Planeta / Columna), que ja publica a 30 països. Un nadó robat d’un hospital als 70 apareix el 2012 en unes obres, però la policia conclou que va ser enterrat als 80. Com a periodista d’esdeveniments va parlar amb moltes dones que per una raó o una altra havien perdut els seus fills, i la seva reportera, Kate, hereta els seus “trucs i estratagemes”. “Necessites sentir empatia amb els entrevistats per després escriure sobre això, però no pots plorar davant d’ells per ganes que en tinguis. Intentes que se sentin relaxats i tranquils perquè confiïn en tu i s’obrin i t’expliquin les seves històries”.

Però Kate pren algunes decisions que ella mai hauria pres, admet, davant del perill de trair la confiança de l’entrevistat. I posa un exemple: “Vaig cobrir la història d’una parella que havia passat bastant temps segrestada a Txetxènia. En una pausa, davant d’un cafè, ella em va explicar que l’havien violat. No li ho havia dit a ningú més. Hauria sigut molt fàcil per a mi publicar-ho, però sabia que això podia arruïnar-li la vida. Li vaig aconsellar que parlés amb el seu marit, que no ho escriuria sense el seu permís. Me’l van donar. Hem de ser responsables per no destruir vides”.               

Barton, Premi Nacional de la premsa a Anglaterra, va cobrir al seu dia el cas de la desaparició de la petita Madeleine McCann. A ‘La mare’ la periodista que investiga el cas necessita aquesta empatia per parlar amb els pares del nadó robat. “Una desaparició és com una pena de mort, no hi ha data límit per al final del dolor. Intentes posar-te a la pell dels pares. Els diuen que han de continuar amb les seves vides, però ¿com portar una vida normal quan el teu fill ha desaparegut i no saps com?”. 

 

Barton va teixir la trama abans del MeToo. Que la novel·la parli tambéd’abús sexual va ser coincidència. “El silenci al voltant de l’assetjament s’ha trencat. Crec que abans les dones no ens havíem adonat de com comú era, per això és molt bo que es parli de l’abús”. Sobre les polèmiques decisions de la justícia en casos de violació opina que “el problema és que el sistema judicial està en mans d’una generació més gran que ve d’una cultura antiga”. I, afegeix: “Que tinguem polítics i presidents com Trump que diu que li agrada agafar les dones pel cony”.      

Els secrets planen sobre la novel·la. “Com a periodista he conegutpersones capaces de matar per protegir els seus secrets. La majoria de la gent no, però sí que està disposada a mentir per mantenir-los ocults. Tothom menteix a Facebook. A la xarxa som més feliços, més prims, més macos... ¿Per què mentim a Facebook? Perquè podem. Avui és més fàcil amagar la veritat i mostrar-nos com volem que ens vegin. Això és perillós, sobretot per als joves. Sembla que ningú estigui satisfet ni amb qui és ni amb el seu aspecte. I a internet som jutjats constantment per estranys que ens exigeixen ser perfectes. I ningú és perfecte”.    

Com a reportera veterana, el personatge de Kate serveix a l’autora per traçar una precisa radiografia de la professió avui. “És el final del periodisme tal com el coneixíem. Es plantegen problemes com l’augment del digital sense el rigor dels continguts del paper, la necessitat de verificar les notícies, les ‘fake news’, les sinistres plataformes que propaguen notícies falses, el treure notícies de forma constant...”. 

A Kate li assignen un innocent becari mentre acomiaden un dels seus col·legues, una mica més gran que ella. “Avui els diaris contracten periodistes joves sense prou formació que manegen bé el digital. Em temo que els utilitzen com a mà d’obra barata. Però tenen dos defectes: no verifiquen els fets i no saben escriure. Per això la qualitat ha baixat. Hi ha d’haver un relleu generacional, però també veterans per formar-los adequadament”. “La gent cada vegada és menys tolerant amb les ‘fake news’ i per combatre-les el periodisme és avui més important que mai”, conclou Barton, abans de recordar que “molts periodistes estan disposats a morir per fer sentir la seva veu”.Alguns dels que va conèixer mentre va ser voluntària en una oenagé formant reporters en països com Sri Lanka, Zimbàbue o Sud-àfrica “estaven segurs que els matarien”. I en alguns casos “va ser així”. 

---

PATRICIA GIBNEY: La xacra de la pederàstia a l’Església

---

A la irlandesa Patricia Gibney va ser l’escena d’uns nens a la finestra d’un orfenat, que “semblava que em demanessin que expliqués la seva història d’abusos”,la que li va fer donar la volta a la trama inicial –de corrupció en el govern local– de‘Los niños desaparecidos’ (Principal de los Libros). A la novel·la, que en pocs mesos va vendre un milió d’exemplars al mercat anglosaxó i que va començar gairebé com a teràpia per superar la mort del seu espòs de càncer el 2009, els nens són víctimes d’abusos i crims en mans de sacerdots catòlics, però també ho són els nadons robats a mares adolescents i donats en adopció. 

Per a molta gent a la societat irlandesa, de tradició profundament catòlica, “conèixer els casos d’abusos de cures pederastes que han anat sortint a la llum en els últims anys i que s’han ocultat durant tant de temps va provocar dolor i commoció, va ser un xoc”, constata Gibney durant la seva recent visita a Barcelona. 

La novel·la, els drets de la qual s’han venut a 14 països, denuncia tant els abusos a nens en institucions de l’Església com la pràcticad’“obligar joves mares solteres a separar-se dels seus fills venent-los amb papers falsos a pares adoptius”, fets que en la ficció es remunten als anys 70 i les conseqüències dels quals arriben fins avui. “Aquelles noies sentien vergonya, les seves famílies se n’avergonyien i ‘resolien el problema’ portant-les a aquests centres religiosos. Moltes d’elles eren després forçades a treballar allà”, afegeix, sabedora dels casos de nens robats del franquisme. L’autora desconeix no obstant el ‘cas Maristes’,‘cas Maristes’,tot i que lamenta que sigui una xacra tan “globalitzada”.

La seva protagonista és la policia Lottie Parker (amb qui ja porta quatre títols) i, com Gibney, és vídua i té tres fills. “El fet de crear-la quan intentava superar la pèrdua del meu marit va fer que s’assemblés a mi. Ara un 30% de la meva personalitat ha quedat en ella”, xifra aquesta lectora d’autors com Lee Child i Harlan Coben.

Opina Gibney que “la impunitat d’aquests culpables d’abusos, el saber que podien fugir sense ser castigats, els va impulsar a continuar cometent-los. D’allà un personatge que està disposat a matar per mantenir-los ocults”. “El que va fer l’Església davant de les denúncies va ser traslladar aquests capellans pederastes d’una parròquia a una altra –afegeix–. Això no va fer més que estendre la tragèdia a més víctimes. Van actuar així durant anys. I crec que són les capes altes de l’Església les que han de frenar aquesta xacra. Hi ha sacerdots que han anat a presó; el capellà del cas Wexford, molt conegut a Irlanda, es va suicidar abans d’arribar a judici”. 

Notícies relacionades

«Tots som capaços d'assassinar»

El que sabia ella

“L’Església ha de demanar perdó. No fer-ho fa que la fe en la institució trontolli, com m’ha passat a mi, que soc creient i vinc de família catòlica que va a missa els diumenges. Jo sentia respecte per l’Església i els seus cures, però aquests casos em van provocar dubtes i un conflicte intern”, confessa Gibney. 

Els casos d’abusos han passat factura a l’Església, opina. “Només cal fixar-se que quan el llavors papa Joan Pau II va visitar Irlanda el 1979, milions de persones van seguir la missa que va celebrar. Però l’agost passat, quan el papa Francesc va venir al país, s’esperava congregar mig milió de persones i només van hi acudir 130.000. La societat ha canviat”.