La veu de Portishead, una llum sobrenatural

Estem suspesos en una mena d’instant còsmic, "floating on a moment", va cantar Beth Gibbons als jardins de Pedralbes. Aquesta percepció mai ha estressat gaire Portishead, que ha mantingut una sereníssima relació amb el temps (tres àlbums en tres dècades). Per això va ser un esdeveniment el debut de la cantant en solitari amb Lives outgrown, un exquisit àlbum de signe poètic tardoral que, després del seu passi en el Primavera Sound del 2024, vam poder gaudir amb més concentració i una mica més de minutatge ahir en Les Nits de Pedralbes.

Un concert aliè al carril central de pop actual, d’un altre món, en realitat: sense pantalles, sense culte a la personalitat, amb la veu bonica i feridora de Gibbons obrint-se pas entre les ombres emblavides en la primera cançó, Tell me who you are today. Malla d’instrumentacions pulcra i movedissa, desplaçant l’accent del violí i la viola a la línia de baix, de la riquesa percussora al drone granulat, com a Rewind. Melodies embruixades al voltant del leitmotiv del pas del temps i el valor del carpe diem: "Tot el que tenim és l’aquí i l’ara", va cantar en la més majestuosa de totes, sí, Floating on a moment.

Un fons oriental

Beth Gibbons i el seu septet (aquesta vegada sense el seu prestigiós productor, James Ford, plaça ocupada per Sophie Hastings) van aturar el temps amb la seva mística de bosc amb boira baixa (Mysteries, del seu àlbum del 2002 amb Rustin Man), els seus remolins de música de cambra (Lost changes: "el ‘per sempre’ s’acaba, envelliràs") i l’estilitzat gir soul (Torn the model).

Aquesta Gibbons s’assenta en la fibra acústica, amb la guitarra acústica com a portadora de calidesa, i les cordes, i en un subtil vaivé oriental que va anar manifestant-se i cobrant més força en el tram final. Allí es va elevar un Beyond the sun banyat per feixos de llum sobrenatural, buscant un tràngol psicodèlic, guiat per la sanefa de violí. I el sentiment flotant a Whispering love, amb una melodia màgica de flauta travessera que va ser atesa en impecable silenci als jardins de Pedralbes.

L’estat de galimaties tan associat als festivals d’estiu no va tenir cabuda amb Beth Gibbons, ni tan sols quan en el bis, abans de tancar amb Reaching out, va recuperar perles del primer àlbum de Portishead. Un Roads sustentat per agulles (i corda fregada), i ni més ni menys que Glory box, creixent a poc a poc, guitarra amb wah-wah, veu serpentejant i el seu beat industrial com a contrapunt, recordant tot això perquè aquell disc, Dummy (1994), va ser un dels més torbadors del seu temps, i de tots els altres.

Notícies relacionades

Un desenllaç sense sang

Com envellir i brillar més enllà de les modes

Beth Gibbons

Les Nits de Barcelona (14/7/2025)