crònica íntima

Papa Aznavour,mama Caballé

Són figures eternes, veritables estrelles que per molt que hagi acabat la seva vida continuen irradiant llum

Papa Aznavour,mama Caballé

Victor Fraile

2
Es llegeix en minuts
Luis Troquel
Luis Troquel

Periodista

ver +

L’1 d’octubre la notícia més impactant, almenys per a mi, va serla mort de Charles Aznavour. Inesperada per avançada que fos la seva edat, ja que seguia al peu del canó. Només cinc dies després,ens deixava també Montserrat Caballé. Dues figures eternes. Veritables estrelles. Com aquelles del cel que per més que hagi conclòs la seva vida continuen irradiant llum.

Curiosament ella va debutar en una òpera del mateix títol que la cançó més universal d’ell: La Bohème. Coincidències anecdòtiques n’hi ha bastantes més; no obstant tampoc donen per a un paral·lelisme sobre el que representen al món. Tot i que sí respecte al que significaven a casa meva. El meu pare, José Antonio, va néixer el mateix dia del mateix mes i el mateix any que Aznavour: el 22 de maig de 1924. I la meva mare, María, el 12 d’abril de 1923: 10 anys clavats abans que la Caballé. Sempre l’ha fet feliç aquesta casualitat. Com també ser del mateix any de naixement queVictoria de Los Ángeles.

De la mateixa manera que el major dels meus germans, mort escassos anys després dels Jocs Olímpics de Barcelona, adorava els Beatles tot i que la seva gran passió fossin els Stones; o que per a mi tant fes la Juradocom la Pantoja, la veneració per les dues sopranos flotava en l’ambient de la llar sens detriment de cap d’elles. Sempre van ser per als meus pares dues figures totèmiques,amb aquell plus de proximitat que dona haver-les disfrutat infinitat de vegades en viu. I més en un estil en què els micròfons pel mig no s’estilen.

2014, al Liceu

Corria també algun EP dels seixanta de Charles Aznavour, però de manera molt menys referencial. Per això, quan després d’una llarguíssima absència va tornar a Barcelona el 26 de juny del 2014, vaig convèncer el meu pare perquè anés a veure’l ifins i tot va protagonitzar, en qualitat de Gent CorrentGent Corrent, una contraportada d’EL PERIÓDICO. La meva mare des de feia poc ja no anava a cap espectacle. I això que el recinte no podia ser més familiar: el Liceu, al cinquè pis del qual ella i ell es van conèixer.

Notícies relacionades

En aquesta ocasió tenia seient en una llotja de platea. Estava a punt de començar el concert. Ell ja estava al seu lloc però jo, que arribava ‘last minute’ sense alè, em vaig equivocar i no el trobava. Recorria el passadís que separa les llotges del pati de butaques fora de mi. Tant, quevaig passar just al davant del mateix Raphael i ni me’n vaig adonar fins que ell amb la mà em va saludar. “¡Ai! ¡És que camino boig buscant el meu pare!”, li vaig dir com disculpant-me. I somrient, em va contestar en to burleta exculpatori: “Doncs jo no el soc”.

El vaig trobar just abans d’apagar-se els llums. Avui, des de fa gairebé tres anys, ja no està entre nosaltres. La meva mare segueix amb mi. I jo amb ella. L’altre dia li costava entendre que Montserrat Caballé havia mort fins que, en un Telenotícies, va llegir un rètol sota les imatges del seu fèretre tancat. Camí del recollit cementiri de Sant Andreu; el mateix en el qual nosaltres, tant i ja tantes vegades, hem plorat. En aquestes cruïlles de sacres carrerons on l’únic que ajuda és que el sol irradiï la seva llum.