La "ignorància mútua agressiva" entre Picasso i Picabia

"Una relació feta de silencis, i d’una ignorància mútua agressiva". Així poden definir-se, segons Aurélie Verdier,  els vincles o no vincles que van establir Francis Picabia i Pablo Picasso. Dos noms amb semblança fonètica però dos noms, a priori, artísticament antagònics. Els dos creadors van ser coetanis i poc o molt van creuar els seus camins al llarg del segle XX. Cruïlles que van resoldre prenent direccions diferents, el malagueny amb un peu sempre en la tradició, amb la pintura com a resposta; el francès, aliè a l’amor que Picasso mostrava pels grans mestres de la història de l’art, qüestionant la pintura i intentant donar-li la volta en tot moment. Tot i així, malgrat les seves discrepàncies formals, junts funcionen: exposar-los de costat "permet veure un Picasso una mica més brètol del que normalment li veiem i a Picabia una mica més formal del que tenim al cap". I això és el que fa 'Picasso-Picabia' a la Fundació Mapfre, la mostra que ajunta per primera vegada els dos creadors i que ha comissariat Verdier.

Una amistat-enemistat (sembla com si entre aquests dos artistes l’antagonisme sempre hi fos present) que no sempre va ser entre iguals, ja que és sabut que el geni malagueny no admetia (ni possiblement tenia) rival. De manera que es miraven amb desconfiança. I sempre amb la separació d’un esglaó (Picasso per sobre de Picabia). Així Picasso es referia a si mateix com Picabia quan volia autoretreure’s alguna cosa i afirmava que l’artista dadaista era "dels que sempre exageren perquè no sempre saben fer prou". El francès d’origen cubà sentia gelosia, gairebé obsessió per l’obra del pare del cubisme, i igual es burlava d’ell pel seu 'retour à l’ordre' que el titllava del "pintor més gran del món sencer".

Mateixes sabates, mateixa corbata

Les diferències se les buscaven ells, les similituds els hi trobaven els altres. La primera confusió data dels inicis, quan en les primeres crítiques periodístiques a inicis del segle XX es confonen els seus noms. I els seus coneguts es divertien jugant amb les semblances entre tots dos, de manera que Gertrude Stein, la gran mecenes de l’època, afirmava: "Són més o menys de la mateixa estatura, que és bastant baixa, pesen més o menys el mateix [...]. Es posen, sense saber-ho, la mateixa corbata i aquesta vegada portaven exactament el mateix parell de sabates". Tot i que, com a bona coneixedora de l’art, Stein acaba afirmant que "no s’assemblaven en res, en res en absolut".

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Tot i que sí que van coincidir en algunes pràctiques artistes, com el cubisme i el fet que cap dels dos es va apuntar al moviment surrealista; a més tots dos van utilitzar objectes com a material artístic. També van apostar pel retrat, tot i que el malagueny des de la deconstrucció i el cubanofrancés com a deutor de les fonts fotogràfiques. I al final de les seves carreres les seves diferències es van fer més pronunciades, Picabia va abraçar l’abstracció, una cosa que no va fer mai Picasso, que sempre va tenir la figura present. L’exposició acaba amb la sèrie 'Els punts’, abstracció pura, de l’artista francès i els últims retrats del malagueny. Cent cinquanta peces abans, la mostra exhibeix el primer encreuament de camins entre tots dos: el cubisme, tot i que Picabia va arribar a l’estil molt després que ho fes l’autor del seminal 'Les senyoretes del carrer d’Avinyó'. Res diu de l’única vegada que van exposar junts, el 1904 a París, però és que llavors el seu treball era tan antagònic que l’únic que van compartir va ser espai expositiu.

A Barcelona, el 1917

Malgrat el que hem dit, els dos artistes van mantenir contacte, el 1917 van coincidir a Barcelona, Picasso va arribar amb la seva primera dona Olga Khokhlova acompanyant els ballets russos, i el francès es trobava a la ciutat exiliat a causa de la primera guerra mundial. I el 1925 es van veure sovint a la Costa blava, quan Picabia es va instal·lar a Mogins i el malagueny va decidir passar allà els estius.  Amb tot, "l’extrema  heterogeneïtat d’estils és el fil conductor de l’exposició", apunta Verdier. No en va de Picasso és la frase "el pitjor enemic d’un pintor és l’estil", una cosa que penso que Picabia també hauria firmat, conclou la comissària.  Fins al 13 de gener a la casa Garriga Nogués.